Carles Riba i Bracons - Sinopsi

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2022

Era fill de l'escultor Antoni Riba i Garcia i d'Adela Bracons i Casablancas. Va estudiar Dret, Filosofia i Lletres en la Universitat de Barcelona, on va adquirir una important formació hel·lenística. Es va casar en 1916 amb la també poetessa Clementina Arderiu, a la qual havia conegut en uns Jocs Florals. Va treballar com a professor a l'Escola de Bibliotecàries.

Va viatjar a Alemanya i va estudiar sota la direcció de Vossler a Munic (1922). La seva formació clàssica es va completar amb viatges a Itàlia i Grècia durant els anys 1920. En aquesta mateixa època també va ser col·laborador de Pompeu Fabra en l'elaboració del Diccionari general de la Llengua Catalana. Va treballar en la Fundació Bernat Metge, especialitzada en estudis clàssics i va passar a ser professor de grec en la Universitat de Barcelona en 1934. Va exercir de portaveu indiscutible dels intel·lectuals de llengua catalana en els congressos de poesia de Segòvia (al qual va ser convidat per Dionisio Ridruejo) en 1952, Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954). Després d'aquests congressos, la seva correspondència amb Ridruejo va mostrar l'interès que la cultura catalana despertava en els sectors més inquiets del panorama literari espanyol.

Compromès amb les causes catalanista i republicana, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria de la rebel·lió franquista que va acabar amb el govern republicà en 1939. En la seva sortida a l'exili va acompanyar l'últim viatge del poeta Antonio Machado. De nou a Espanya, en 1943, va continuar treballant en traduccions d'autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, i va arribar fins a la direcció de la fundació.Tomba de Carles Riba i Clementina Arderiu en el Cementiri de Sarrià.Traductor de Constantino Cavafis, Friedrich Hölderlin, Edgar Allan Poe, Rainer Maria Rilke i Franz Kafka, a més dels clàssics grecs i llatins, també es va dedicar a la narrativa, en el terreny dels relats infantils.

La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva vastíssima cultura clàssica i anglogermánica. La seva poesia té models diferenciats en el temps i en l'espai. D'una banda, el més evident és el dels clàssics grecs, amb especial accent en Homer, però també és evident l'influx del renacentismo valencià (Ausías March) o italià (Petrarca i Dante) o de la poesia moderna catalana (Josep Carner).

Imprimeix

• Següent