Les Bruixes Catalanes | Caçadors de Bruixes

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a Les Bruixes

El caçador de bruixes era aquella persona, laica o religiosa, que perseguia i identificava bruixes a canvi d’una remuneració econòmica, ja sigui amb mètodes “científics” o bé sobrenaturals. La majoria eren caçadors itinerants i empraven les tècniques descrites en el llibre titulat Malleus Maleficarum. Durant el segle XVI, Joan Malet va ser, possiblement, el primer caçador de bruixes de Catalunya. Malet, era un morisc nascut a Flix i va ser amant d’una bruixa d’Alcanyís. D’ella va aprendre l’art endevinatori amb el que va acusar de bruixeria a dues dones de casa bona a Saragossa.

La gent de la ciutat el va expulsar sense contemplacions. Anys més tard va decidir fer servir les seves capacitats per a detectar bruixes amb gent força més humil de les comarques tarragonines, on va col·laborar decisivament en l’onada d’execucions de 1548 - 49. Malet va actuar amb la complicitat de l’Inquisidor de Barcelona aconseguint notables beneficis econòmics per ambdues parts. Quan les primeres fogueres inquisitorials van cremar unes dones a Barcelona, va tenir lloc l’arribada d’un “visitador general” (inspector) enviat des de Madrid per l’Inquisidor General. L’Inquisidor visitant Francisco Vaca va absorbir totes les causes obertes, va degradar a l’inquisidor de Barcelona i va fer executar a Joan Malet acusat de seguidor del Diable. Durant l’onada del segle XVII Catalunya veurà sorgir altres caçadors de bruixes com Joan Aliberc de Vic o Jaume Font, el Nunci de Sallent.

Però segurament el caçador de bruixes més famós de l’època és Cosme Soler “Tarragó”, un herbolari nascut al mas Tarragona de Rialb, a l’Urgell. Soler va ser l’instigador de diversos processos contra dotze dones de les comarques de Lleida cap a l’any 1616. Va ser detingut per la Inquisició l’any 1617, confessant les seves implicacions als judicis de Lleida, i alliberat sota la promesa de no tornar a exercir. Tot i això, en els anys següents va ser el gran instigador de la majoria de processos de la Catalunya Central. El veiem actuar a Sant Feliu Sasserra el 1618, fregant l’espatlla a diverses dones i identificant marques diabòliques invisibles a l’ull humà. En “Tarragó” va ser responsable indirecte de centenars d’execucions de dones, lucrant-se amb cadascuna de les condemnes que aconseguia. Quan la Inquisició i el Rei van acabar amb les persecucions se li va perdre el rastre.

Continuar llegint

Imprimeix

Les Bruixes Catalanes | La Bruxeria a Europa

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a Les Bruixes

Geogràficament, la cacera de bruixes va començar a les muntanyes d’Alemanya i d’Itàlia, expandint-se després ràpidament dins i fora d’aquests països, a França, Anglaterra, el nord d’Europa, Espanya. A Alemanya, França i Bèlgica la persecució va ser més brutal que en altres països. Tot i que no sembla haver-hi moltes diferències entre països catòlics i protestants, s’estima que la persecució va ser més dura als països protestants. A Espanya, per exemple, els inquisidors es van concentrar més en certes heretgies religioses, com la dels “il·luminats”, essent menys proclius a creure en la bruixeria, tot i que també els inquisidors espanyols es van veure infestats per la cacera de bruixes en el seu moment més àlgid, a finals del segle XVI i a començaments del XVII.

Així, a Espanya la persecució va ser menys aguda que en altres països europeus, ja que la Inquisició espanyola va actuar amb més precaució en aquest tipus de processos. Tanmateix, durant l’època àlgida de la cacera de bruixes el nombre d’execucions es va elevar notablement, tot i que no van arribar al rigor d’altres països. Contràriament a la resta d’Europa, la Inquisició espanyola va mantenir una postura més escèptica respecte a la bruixeria. Era necessari tenir proves i no hi havia prou amb la confessió per si sola, ja que, segons la pròpia Inquisició, la tortura o la por a ella, així com les preguntes orientades, podien dur a declarar el que mai havia passat. El temps de tortura estava limitat a una hora, mentre que a Alemanya podia durar des d’un dia i una nit, fins a quatre dies i quatre nits. Tot i que en algunes regions sembla que es donaven més casos de bruixeria que en altres, podien trobar-se bruixes a qualsevol lloc, especialment a les zones rurals.

Sembla ser que la major o menor concentració es deuria a la major o menor abundància d’herbes medicinals a la zona i a la persistència o no de ritus religiosos anteriors al cristianisme. Al País Basc és on van haver-hi més condemnes. El 1610 van ser condemnades les bruixes de Zugarramurdi. Altres processos rellevants són els de Toledo i Granada. L’any 1655 van ser executades 40 persones a València, 31 de les quals eren dones. Galícia era també considerada territori de bruixes, les “meigas”. A Catalunya, entre 1616 i 1619 van ser condemnades a la forca300 dones. Dins del Principat algunes poblacions van ser conegudes per l’existència de bruixes, destacant entre elles Caldes de Montbui, Vallgorguina, Terrassa, Ullastret i Girona. Algunes restes encara perduren, o han perdurat fins fa relativament poc, com el topònim de “Pla de les bruixes”, o la palma que es lligava al balcó cada any per a espantar els mals esperits.

Continuar llegint

Imprimeix

Les Bruixes Catalanes | Poders de Les Bruixes

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a Les Bruixes

Tothom ha sentit l’expressió “plou i fa sol, les bruixes es pentinen” i és que els fenòmens meteorològics més agressius o estranys – caure pedra, glaçades, boira, etc. – es creia que eren provocats per les bruixes i bruixots. També podien fer mal i provocar accidents, però els més temuts eren aquests canvis en el temps que afectava a la vida diària de la població, ja que depenia de la terra.

En la cultura popular catalana, hi ha un gran nombre de llegendes sobre el personatge de la bruixa, moltes d’elles comunes amb altres pobles d`Europa. En l`imaginari popular, la bruixa és una dona que, per mitjà d’un pacte amb el dimoni, ha aconseguit poders sobrenaturals, que utilitza en benefici propi o amb finalitats malèfiques. Durant l’edat mitjana, el poder eclesiàstic va alimentar aquestes creences entre la població, utilitzant les bruixes com a cap de turc de totes les calamitats, o per marginar, empresonar i fins i tot executar les persones, sobretot dones, que no encaixaven en l’ordre social establert. Bruixes i bruixots tenien punts de trobada per fer els seus famosos aquelarres on feien tot tipus de màgia i també, sobrevolaven paisatges amb les seves escombres. Era allà on es reunien per ballar al voltant del foc, menjar, beure i inhalar vapors i fums d’herbes diverses.

El pacte amb el dimoni
Es creia que les bruixes obtenien els seus poders mitjançant un pacte amb el dimoni. Existeixen moltes llegendes sobre els detalls de la cerimònia. A més a més, el dimoni els atorgava els poders i les feia immortals.

La marca del dimoni
Se solia creure que les bruixes tenien una marca característica a la pell, fruit del seu pacte amb el dimoni. Segons les creences populars, aquesta marca podia prendre moltes formes, com una berruga.

Els poders de les bruixes
Gràcies al seu pacte amb el dimoni, les bruixes tenien poder per fer tota classe de maldats. També era creença popular que podien volar a cavall de forques o d’escombres.

Dates assenyalades
Hi ha dates assenyalades en què es creia que les bruixes celebraven grans reunions o augmentaven el seu poder. Les més conegudes són la nit de Tots els Sants i la nit de Sant Joan.

Continuar llegint

Imprimeix

Les Bruixes Catalanes | Dones Guaridores

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a Les Bruixes

Un nombre important de les dones que van ser condemnades a mort durant els segles de la cacera de bruixes van ser dones que exercien de guaridores a les seves comunitats. Las dones havien exercit com a guaridores des de feia segles, existint una llarga genealogia de dones guaridores. A Europa van ser les responsables de la salut de la comunitat fins que es va iniciar la cacera de bruixes, essent coneixedores, transmissores i revisores d’una saviesa ancestral popular que es transmetia de mares a filles. De fet, per a diverses estudioses i estudiosos són considerades les primeres metgesses i anatomistes de la història d’occident, a més de les primeres farmacòlogues, amb els seus conreus i recol·lecció de plantes medicinals. Eren les coneixedores dels secrets de la medicina empírica. Per aquest motiu eren conegudes per la comunitat com a “dones sàvies”. Tanmateix, les institucions, temoroses de la seva influència, les van anomenar “xafarderes”, fins que van ser anomenades bruixes.

Les dones coneixien les aplicacions medicinals de moltes herbes i plantes i el coneixement sobre moltes d’elles s’aprenien de generació en generació des de temps anteriors a la institucionalització del cristianisme. Al mateix temps van descobrir noves fórmules i aplicacions a través de l’experimentació. La gent va considerar aquest coneixement com una mena de màgia, de la mateixa manera que ho van creure els jerarques de les esglésies cristianes i els governadors dels estats. Sembla ser que aquestes dones barrejaven les seves pràctiques curatives amb vells ritus pagans anteriors al cristianisme. Aquesta pàtina màgica que cobria el coneixement de les plantes i l’elaboració de cremes i ungüents sembla derivar d’aquests vells ritus religiosos. Aquest va ser un dels factors que va contribuir a considerar l’existència d’una especial relació entre aquestes dones i el cos, amb el guarir del cos però també amb la relació entre cos i ment. Existeix documentada la pràctica que algunes bruixes acostumaven a refregar-se el cos amb ungüents que elles mateixes feien.

De vegades els inquisidors vinculaven l’ús d’ungüents amb la suposada capacitat de volar de les bruixes, com es veu en un procés de bruixeria datat l’any 1620 a Puigcerdà. El procés descriu una espècie d’aquelarre de bruixes en què una dona incita a una altra anomenada Jonga a treure’s la roba i posar- se un ungüent i, en fer-ho, aquesta surt volant per la xemeneia. Les bruixes-guaridores utilitzaven analgèsics, calmants i medecines digestives, així com altres preparats per a calmar els dolors de part, malgrat la postura contrària de l’església, per la qual, a causa del pecat original les dones havien de parir amb dolor. Van utilitzar la belladona per aturar les contraccions de la matriu en cas de possible avortament i algunes fonts apunten a una bruixa anglesa com a descobridora de la digitalina, que s’utilitza actualment per a tractar les malalties coronàries. Aquestes dones sàvies també aconsellaven a altres dones sobre mètodes anticonceptius i practicaven avortaments. De fet, Paracels, considerat el “pare de la medicina moderna”, va afirmar al segle XVI que tot el que sabia ho havia après de les bruixes. Amb la cacera de bruixes, part d’aquest coneixement es va perdre.

D’altra banda, les fonts que s’han estudiat fins ara apunten que les guaridores van establir xarxes i es reunien per a intercanviar coneixements sobre herbes medicinals a la vegada que es constituïen en mediadores per a la divulgació de notícies de tota mena.

Continuar llegint

Imprimeix

Les Bruixes Catalanes | La Cacera de Bruixes

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a Les Bruixes

La cacera de bruixes comprèn els segles XIV al XVII, adquirint el grau més alt d’intensitat durant el segle XVI i, sobretot, la primera meitat del XVII. Fins a finals del segle XV les penes per bruixeria eren suaus, consistint generalment en multes. Va ser coincidint amb la butlla del Papa Innocenci VIII i amb la publicació l’any 1486 del Malleus Malleficarum o “Martell de bruixes”, escrit pels inquisidors dominics alemanys Heinrich Kramer (o Henri Institoris) i Jakob Sprenger, que va començar la roda de la mort. L’aparició de la impremta va ajudar a la difusió d’aquest manual d’inquisidors. Els inquisidors, en la seva visió patriarcal, no podien acceptar que les dones tinguessin saviesa o poder, per la qual cosa afirmaren que el poder de les bruixes no era propi, sinó que els provenia de l’acte sexual amb el dimoni. La perversió sexual dels inquisidors es va manifestar al respecte en els processos, en què es materialitzaven les seves fantasies sexuals amb detalls obscens, descrivint l’acte sexual entre la bruixa i el dimoni. Quan les dones actuaven de manera racional era perquè actuaven com a eines del dimoni, ja que pertanyien al partit del dimoni. Aquest fet podria fer referència a les xarxes que existien entre les dones i va ser utilitzat perquè delatessin les seves veïnes, amigues, etc.

La bruixeria era considerada un "crimen exceptum", és a dir, un crim especial, diferent als altres. Al segle XVI la diferència entre bruixes bones (moltes d’elles guaridores) i dolentes desapareix totalment. Els inquisidors van assegurar que les bones eren pitjor que les dolentes. A això hi van contribuir personatges com Jean Bodin, que amb la seva demonologia va contribuir en la revifalla de la cacera de bruixes a finals del segle XVI. Les bruixes tenien menys drets que els altres inculpats i els judicis anaven pràcticament sempre acompanyats de tortures. La presumpció era suficient per sentenciar a mort. A cada acusada els inquisidors demanaven un altre nom, que iniciava una cadena de mort i barbàrie. Qualsevol podia denunciar, i una vegada denunciada la primera bruixa, s’iniciava la cadena. A més, per aquest “delicte” els inquisidors utilitzaven a menors, particularment les noies, a les quals es pressionava per testimoniar contra les seves mares. Va arribar un moment, cap a començaments del segle XVII, que les acusacions es van descontrolar.

Qualsevol podia ésser acusat, fins i tot les dones dels oficials i inquisidors, fins i tot els acusadors mateixos. L’única manera d’impedir això va ser aturar tot el procés. Així, les mateixes autoritats que alimentaren la cadena de morts, començaren a negar i desacreditar les acusacions de bruixeria. La magnitud de la matança és difícil de determinar, donat el buit que encara existeix en relació amb el tema, malgrat els múltiples estudis existents, la reticència a acceptar alguns estudis realitzats per dones i la tendència dels investigadors homes a obviar la qüestió o a tractar-la amb un excés de prudència. Les estimacions més conservadores apunten a 200.000 persones executades durant aquest període.

Continuar llegint

Imprimeix