Català 
Castellano 
Elisenda de Montcada - Sinopsi
Índex de l`article
Elisenda era una dona intel·ligent, culta i amb criteri. També era bonica, però això no devia ser un valor que pesés gaire quan la van escollir com a esposa del rei Jaume II. Sens dubte, va ser molt més rellevant el llinatge: els seuspares eren d’una de les cases més antigues de Catalunya. El pare era el senescal Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca, senyor de la baronia d’Aitona, i la mare era Elisenda de Pinós.
Muller abnegada
Les noces amb el rei es van celebrar el dia de Nadal del 1322. No devien ser especialment lluïdes:Jaume II tenia cinquanta-cinc anys i havia enviudat recentment de la seva tercera esposa,Maria de Xipre (aqui de totes maneres volia repudiar perquè no aconseguien tenir fills), i Elisenda ja era una dona madura de trenta anys. La parella tampoc no va aconseguir descendència,però s’avenien: ella aconsellava el marit enels afers de govern, iquan Jaume va emmalaltir la va tenir abnegadament alseu costat. L’esperit religiós va ser molt important per al matrimoni:Elisenda era una dona intensament pietosa, i això va marcar els últimsanys del rei i els va unir.
La primavera del 1327 Jaume II vapoder veure com un dels somnisde la seva esposa es feia realitat:la construcció d’un monestir declarisses a Pedralbes. I quan el rei va morir, tan sols uns mesos méstard, Elisenda va deixar el Palau Reial de Barcelona i es va instal·lar la resta de la seva vida al palauet que havia fet alçar al costat d’aquell monestir. S’hi va estar trenta-set anys, i va deixar gran part dels seus béns a la comunitat en un esforç més per assegurar-ne la persistència.
Reina i monja
I ho va aconseguir: gairebé vuit-cents anys més tard, el monestir de Pedralbes segueix dempeus, i encara hi viuen clarisses. Com a record del compromís de la fundadora amb la Corona i amb la vida religiosa, a Elisenda de Montcada li van construir un sepulcre gòtic magnífic, situat a la paret que separa l’església del claustre. A banda i banda de la paret, dues figures jacents diferents recorden les seves dues ànimes: una que dona a l’església, en què apareix ricament vestida de reina, i una altra, al claustre, amb hàbit de monja clarissa.
