Maria Aurèlia Capmany i Farnés

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2021

Índex de l`article

MARIA AURÈLIA CAPMANY I FARNÉS (BARCELONA 1918 - BARCELONA 1991)

Va ser una dona polifacètica: escriptora, pedagoga i política. Va col·laboradorar habitual a la premsa, a la ràdio i a la televisió, va destacar, també, pel seu activisme cultural i polític, per la seva lluita incansable a favor de la llibertat i la igualtat de la dona, àmbit en què va esdevenir pionera a Catalunya i referent per a les generacions posteriors. Va ser presidenta del PEN (1979-1983), regidora de Cultura i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona (1983-1991) i membre de la Diputació de Barcelona (1983-1991).

Maria Aurèlia Capmany és autora d’una obra extensa i clarament ideològica, en què les reivindicacions feministes ocupen una gran part. Virginia Woolf i Simone de Beauvoir són les seves principals fonts teòriques i vitals. Encara que, per diverses circumstàncies, no les tradueix mai, es converteix en la seva mitjancera cultural i ideològica a casa nostra: proposant-ne traduccions a algunes editorials, escrivint-ne pròlegs, imitant-les, adaptant-ne conceptes o imatges, etc. Marguerite Duras, de qui traslladà Un dic contra el Pacífic (1965), és també una de les seves mares literàries. Aquest treball intenta ser una aproximació al feminisme de Capmany i a la seva repercussió en el camp de la traductologia.

Escriptora, pedagoga i política. Neix a Barcelona el 3 d'agost del 1918, filla d'Aureli Capmany i néta de Sebastià Farnés, tots dos estudiosos del folklore. Ingressa a l'Institut-Escola i cursa els estudis universitaris de Filosofia i Lletres.

Fa de talladora de vidre i desenvolupa activitats pedagògiques. En la dècada dels quaranta participa en algunes activitats culturals clandestines, com les de Miramar, i entra en contacte amb el grup d'Ariel, una publicació literària i artística editada a Barcelona entre el 1946 i el 1951. El 1951 és directora de l'Institut Albéniz de Badalona. És becada per l'Institut Francès al Collège de France durant el curs 1952-53 i cursa estudis a la Universitat de la Sorbona.

La seva carrera literària s'inicia el 1947, quan és finalista del premi Joanot Martorell amb l'obra Necessitem morir. Dos anys més tard guanya aquest premi amb El cel no és transparent. La influència de Salvador Espriu és molt important en l'inici de la seva carrera literària. Ella mateixa reconeix que la novel·la L'altra ciutat (1955) va ser escrita perquè agradés al poeta de Sinera. Però més tard publica Betúlia (1956), que suposa un trencament total amb la novel·la anterior. Més endavant apareix El gust de la pols (1962) i el 1968 guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts.

El seu feminisme, evident en la seva actitud pública i en les seves declaracions, es fa palès en moltes de les seves publicacions, entre les quals, la novel·la Feliçment jo sóc una dona (1969).

La seva vida sentimental va lligada a la de l'escriptor Jaume Vidal Alcover, amb qui conviu des de finals dels seixanta.

En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també és molt important la seva relació amb el món del teatre, que, com a autora, comença quan l'escriptor Jordi Sarsanedas li demana una obra per a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i ella escriu Tu i l'hipòcrita, estrenada el 1959. Més tard, quan Ricard Salvat impulsa la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, li demana que s'encarregui dels cursos de literatura gramàtica.

De les seves peces teatrals, la que causa més impacte és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, en col·laboració amb Xavier Romeu. En el camp escènic fa incursions també en el teatre de cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per ser representades a La Cova del Drac, local de moda dels anys seixanta, ara desaparegut, al carrer Tuset de Barcelona. Són d'aquella etapa Dones, flor i pitança (1968) i La cultura de la Coca-cola (1969) entre d'altres, fetes en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover.

Com a actriu, participa en diverses obres de teatre com L'Auca del senyor Esteve o Primera història d'Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.

A la dècada dels vuitanta continua escrivint i publicant amb assiduïtat: Lo color més blau (1982), el llibre de memòries Mala memòria (1987), i la novel·la per a joves, La rialla del mirall (1989). A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany col·labora habitualment en la premsa diària.

És regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A partir del 1987 assumeix la regidoria d'Edicions i Publicacions.

Mor a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, pocs mesos després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.

La seva obra gaudeix d'una gran acceptació del públic i de la crítica, i periòdicament continua reeditant-se en l'actualitat.