Teresa Claramunt i Creus

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2021

Índex de l`article

TERESA CLARAMUNT I CREUS (SABADELL 1862- BARCELONA 1934)

Coneguda també com “la verge vermella barcelonina”, va ser una dirigent anarcosindicalista. Era una treballadora del ram tèxtil i va fundar un grup anarquista a Sabadell, influïda per Fernando Tarrida del Marbre, amb qui va participar en la Vaga de les Set Setmanes de 1883, en la qual es reivindicava la jornada de 8 hores.

El seu pare era Ramón Claramunt, republicà federal. El seu ofici era el de mecànic muntador de filatura. La seva mare era Joaquina Creus, dona de gran caràcter, qüestió que també heretaria Teresa. Fruit d'aquest matrimoni van ser cinc fills, María i Teresa que van néixer a Sabadell i els seus uns altres tres germans José, Ángel i Purificació nascuts a Barbastre. El seu pare Ramón va arribar a ser alcalde de Barbastre i coronel de les milícies republicanes durant la Primera República Espanyola. A l'octubre de 1884 va ser una de les fundadores de la Secció Vària de Treballadors Anarco-col·lectivistes de Sabadell tal com apareix en l'Acta de Constitució signada el 26 de octubre3 per les obreres que havien decidit formar part de la Federació de treballadors. L'any 1888, Teresa al costat del seu marit Antonio Gurri van emigrar a Portugal, pel fet que no trobaven treball i a la violència que existia a Sabadell per part dels empresaris, secundats pel Somatén. Va romandre a Portugal dos anys i se sap que va col·laborar amb els grups anarquistes del país.

Torna a Espanya, sent ja molt coneguda per la policia espanyola. El seu prestigi era molt important en àmplies capes de la població i moltes vegades la policia la detenia amb la finalitat de tenir-la molt intimidada. Amb Ángeles López d'Ayala i Amàlia Domingo va impulsar en 1892 la primera societat feminista espanyola, la Societat Autònoma de Dones de Barcelona. Va ser detinguda després de l'explosió d'unes bombes en el Liceu de Barcelona en 1893, i de nou va ser arrestada durant la repressió del Procés de Montjuïc (1896), durant el qual va ser colpejada brutalment, la qual cosa li va deixar seqüeles per a la resta de la seva vida. Malgrat no ser condemnada per cap delicte, després del judici va ser bandejada a Anglaterra fins a l'any 1898. Va fundar la revista El Productor (1901) i va participar activament en les reivindicacions socials de principis del segle XX. En 1903 en el seu escrit La dona. Consideracions sobre el seu estat davant les prerrogatives de l'home, planteja l'equiparació salarial entre homes i dones. Considera l'educació com a culpable de l'estat de la dona apuntant el seu necessària acte-emancipació. Va col·laborar en La Tramuntana, en La Revista Blanca i va dirigir el diari El Rebel durant 1907-1908. En 1902 va prendre part en els mítings en solidaritat amb els vaguistes del metall i amb els de la vaga general de febrer de 1902. Va ser novament detinguda després dels successos de la Setmana Tràgica de Barcelona a l'agost de 1909 i confinada a Saragossa, on en 1911 va impulsar l'adhesió dels sindicats locals a la CNT i també la vaga general de 1911, la qual cosa li va suposar un nou empresonament sota l'acusació de “agitadora anarquista”.

Durant el seu empresonament fa aparició una malaltia que la portarà posteriorment a la mort per paràlisi. Ja molt malalta, la policia va registrar el seu pis després de l'atemptat contra el cardenal Juan Soldevila i Romero a Saragossa, obra dels Solidaris, el 4 de juny de 1923, buscant proves que la comprometessin. Va viure diversos anys a Sevilla, en el qual va intentar curar-se de la seva malaltia, però Teresa continuava lluitant. En 1923, participa en un important míting a Sevilla contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1924, es trasllada novament a Barcelona, però es troba ja molt impedida i es va allunyar de les activitats públiques. La seva casa es converteix en centre d'activitat anarquista i és visitada per grans figures internacionals com Max Nettbau i Emma Goldman. La matinada de l'11 d'abril de 1931, un dia abans que ciutadans de tota Espanya acudissin a les urnes per a triar nous representants municipals, va morir Teresa Claramunt. Va ser enterrada el mateix 14 d'abril, el dia de la proclamació de la Segona República. Text extret de "A la dona", Fraternitat, núm. 4. Gijón, 1899. La acracia... farà justícia a la dona de Teresa Claramunt Si existíssim en l'època en què la força muscular era signe de poder al qual se sotmetien els de feble construcció orgànica, és clar que les dones seríem inferior, ja que la Naturalesa ha tingut el capritx de sotmetre'ns a uns certs períodes que afebleixen les nostres forces musculars i fan que el nostre organisme estigui més propens a l'anèmia. Mes avui, per fortuna, cap poder, cap valor se'l reconeix a la força muscular. En l'ordre polític, una dona frèvola, un nen malaltís, un neuròtic, un tísic o un sifilític són elevats per la ignorància als més alts llocs del poder per a dirigir des d'allí la nau de l'Estat. En l'ordre moral la força es mesura pel desenvolupament intel·lectual, no per la força dels punys. Sent així, per què s'ha de continuar anomenant-nos sexe feble? Les conseqüències que ens implica tal qualificatiu són terribles: Sabut és que la societat present emmalalteix de moltes imperfeccions, donat el deficient que és la instrucció que es rep a Espanya, i parlo d'Espanya perquè en ella he nascut i toco les conseqüències directes del seu endarreriment. El qualificatiu "feble" sembla que inspira menyspreu, el més compassió. No: no volem inspirar tan menyspreadors sentiments; la nostra dignitat com a éssers pensants, com a mitja humanitat que constituïm, ens exigeix que ens interessem més i més per la nostra condició en la societat. En el taller se'ns explota més que a l'home, en la llar domèstica hem de viure sotmeses al capritx del tiranuelo marit, el qual pel només fet de pertànyer al sexe fort es creï amb el dret de convertir-se en reietó de la família (com en l'època del barbarisme). Es dirà que la nostra intel·lectualitat és inferior a la de l'home. Encara que hi ha pretesos savis que ho afirmen, homes d'estudis ho neguen. Jo crec que no es pot afirmar la nostra inferioritat sempre que se'ns tingui a les dones en reduït cercle, donant-nos per única instrucció un conjunt de necieses, sofismes i supersticions que més aviat atrofien la nostra intel·ligència que la desperten. Homes que es cognomenen liberals n'hi ha sense conte. Partits, el més avançat en política, no falten; però ni els homes per si, ni els partits polítics avançats es preocupen gens ni mica de la dignitat de la dona. No importa. La bella acracia, aquesta idea magna, farà justícia a la dona; per a la *acracia no existeix raça, color no sexe. Germana bessona de la nostra mare Natura, dóna a cadascun el que necessita i presa de cadascun el que pot donar de si. Si sabessis, dona, els bells resultats que aconseguiríem si imperés aquesta idea tan desconeguda avui per la gairebé totalitat de les dones... Si jo pogués ser sentida per vosaltres totes, amb quin afany, amb quin afecte us digués: "Deixeu-vos, amigues meves, d'aquestes falsedats que us ensenyen les religions totes. Bandegeu lluny, molt lluny, aquestes preocupacions que us tenen, com als esclaus del segle XIII, amb un dogal que no us deixa moure-us perquè no penetreu en la senda de la raó. La meva veu no arriba a totes vosaltres, companyes estimades; però sigueu les que sigueu les que llegiu aquestes línies que dicta un cor que assegui i un cervell que pensa, no oblideu que la dona s'ha de preocupar per la seva sort, ha de llegir els llibres que ensenyen, com són les obres àcrates, ha d'associar-se amb les seves germanes i formar càtedres populars on aprendre a discutir o per a anar aprenent el que ens convé saber."