Català 
Castellano 
Peré Guimferrer i Torrens - Sinopsi
Índex de l`article
Escriptor en llengües catalana i castellana. Director d'una prestigiosa col·lecció narrativa, la seva obra literària va començar en llengua castellana amb Missatge del tetrarca (1963), obra juvenil i classicista, molt tradicional en la forma i fortament influïda per Saint-John Perse.
Les seves obres posteriors Crema la mar (1966, Premi Nacional de Poesia) i La mort en Beverly Hills (1968) tenen major interès, per representar l'aparició d'una nova sensibilitat poètica, oposada a la poesia social que havia dominat la dècada dels 50. En aquestes dues obres destaca principalment un intens culturalisme, evident tant per les anotacions als poemes com per la reflexió estilística i poètica que en elles es manifesta. En 1970 va ser inclòs per José María Castellet en l'antologia Nou novíssims poetes espanyols, al costat de Félix de Azúa, Leopoldo María Panero, Ana María Moix, Manuel Vázquez Montalbán o Vicente Molina Foix, entre altres.
El marbete de "novíssims" s'aplicaria des de llavors als autors citats i a uns altres com Félix Grande, Luis Antoni de Villena, Antonio Colinas o José Miguel Ullán: es tractava d'una nova generació de poetes que, com Gimferrer, va seguir una innovadora línia experimental. L'estil serà en efecte la preocupació fonamental de l'autor, enfront de la major importància donada al contingut social per part dels poetes precedents. La seva profunda emotivitat queda amagada després de l'expressió barroca i la tendència al surrealisme. Altres característiques d'aquests llibres són la suggestió ambiental i la llibertat mètrica, que evolucionarà fins a la prosa poètica. En Els Miralls (1970), el seu primer poemari en català, els miralls proporcionen una visió caleidoscópica que reuneix imatges més o menys distorsionades de la realitat, lectures i fotogrames cinematogràfics a la manera d'un collage. És la mateixa tècnica constructiva que seguirà d'ara endavant, on cada poemari s'organitza de manera autònoma entorn d'una idea unitària: Hora foscant (1972), Foc cec (1973), L'espai desert (1977), Aparicions (1981, dins de Mirall, espai, aparicions, que recull tota la seva obra anterior), El vendaval (1989) i La llum (1991). El culteranisme i la concepció visual del poema són dos de les seves característiques, deutores respectivament de l'elitisme dels high modernists des de Ezra Pound a T. S. Eliot i de les imatges poètiques dels haikús japonesos, els imaginistas angloamericans i el món del cinema. Tractat amb tècniques postsimbolistes, Mascarada (1996) és un llarg poema de 452 versos octosíl·labs sense puntuació ni rima regular.
Entre els anys 1981 i 1982 Pere Gimferrer va publicar els dos volums del seu Dietari, fragments en prosa sobre temes que van des de la reflexió periodística fins a la lírica. En 1983 va publicar la novel·la Fortuny, ambientada a la Venècia de principis del segle XX. Es tracta d'una novel·la fragmentària, les escenes de la qual manquen de nexe aparent, centrada en la figura del pintor modernista Mariano Fortuny; el seu llenguatge és ric i variat. Són destacables també les seves obres de crítica en les quals estudia a escriptors o pintors; entre elles cal destacar La poesia de J. V. Foix (1971), Antoni Tàpies, L'esperit català (1974), Max Ernst (1977) i Miró (1978). En 1985 va ser triat membre de la Reial Acadèmia de la Llengua, on ocupa el lloc que va quedar vacant després de la defunció de Vicente Aleixandre. En 2001 va publicar el poemari El diamant dins l'aigua, i aquest mateix any l'antologia Marea solar, marea lunar avançava els poemes en prosa "A Kenji Mizoguchi", dedicats a la memòria del cineasta japonès. En 2006 van aparèixer Interludi blau, relat autobiogràfic de temàtica amorosa, i el poemari Amor en suspens; en 2008 va veure la llum el conjunt de 73 poemes que porta per títol Tornat i en 2011 el poema-lliuro Rapsòdia.
