Català 
Castellano 
Joan Vinyoli i Pladevall - Sinopsi
Índex de l`article
Vinyoli va viure una infància marcada per les penúries econòmiques familiars. El seu pare, mèdic internista, va morir quan tenia quatre anys, en el 1919. Nascut a Barcelona, en morir el seu pare és portat a Sant Joan Despí, primer municipi i més endavant a una petita torre a prop la via del tren. El 1922 va tornar a Barcelona, on va començar a estudiar en els jesuïtes del carrer Casp. Després passaria al Col·legi de la Immaculada. Va cursar estudis de comerç i als setze anys va entrar a treballar en l'editorial Labor, on va exercir diversos càrrecs, fins a la seva jubilació en el 1979.
De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia, a la manera de Carles Riba, com una eina indagatòria i de coneixement d'un mateix i el món i com una formació de realització espiritual. La seva lírica, deutora del romanticisme alemany i el postsimbolisme evoluciona progressivament cap a una poesia metafísica i existencial empeltada d'un realisme de caràcter experiencial i moral. La poesia és, per a Vinyoli, una via d'arrelament a la realitat i de transcendència d'aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per a superar l'estat d'indigència que el poeta creu inherent a la condició humana. La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963, en la qual és fidel al maestrazgo de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal.
Primera etapa
Publica cinc compilacions poètiques: "Primer desenllaç" (1937), en què preval la voluntat d'art a l'autèntica poesia; "De vida i somni" (1948), escrit segons una nova manera de concebre el quefer poètic, més com <<un misterio casi religioso que como un oficio>>; "Els hores retrobades" (1951), de to marcadament elegíac i que inaugura l'etapa de consolidació de Vinyoli, que comportarà el pas decisiu des del descriptivisme paisatgístic inicial fins al procés de simbolització tan característic de la seva obra posterior, i "El Callat" (1956), que es conforma com el volum central i més reeixit de la primera època. L'any 1963, després de set anys de silenci, en els quals, no obstant això, escriu la primera versió de "Llibre d'amic", Joan Vinyoli publica Realitats, un llibre irregular i heterogeni en quin el poeta vacil·la entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l'escriptura e 'El Callat o adscriure's al model de poesia realista que impera en aquell moment a Catalunya.
Segona etapa
La segona etapa, que va del 1970 al 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector. També és la més fecunda: edita un total d'onze llibres de poemes, a més de dues compilacions d'obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és llaura i cap de bestiar (1970), Encara els paraules (1973) i Llaura que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i el plantejament existencialista que els caracteritza. Amb Vent d'aram (1976), s'inicia l'últim canvi de la seva poesia, molt intens i productiu, pesi els constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l'amor, la mort i la poesia. Llibre amic (1977), El griu (1978) i Cants d'Abelone (1983, però escrit el 1979) són llibres de temàtica amorosa, ja sigui des d'una perspectiva místic-espiritual o més explícitament eròtica (El griu). Amb la recopilació Cercles (1979), de to amarg, però lúcid, Vinyoli intenta una reflexió metafísica sobre l'existència; mentre en els últims poemaris, A hores petites (1981), Domini màgic i Passeig d'aniversari (1984), el tema central és la polarització entre la consciència de la mort i la dimensió màgica i transcendent de la paraula poètica. en les acaballes de la vida, el poeta s'aferra a l'àmbit líric com a únic mitjà per a fer front a l'embat del temps i la fragilitat de l'existència:
Tot és lluny i prop,
i no s'acaba mai aquest viatge
per les paraules:
ja no tinc res més.
