Salvador Espriu i Castelló

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2021

Índex de l`article

SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ (SANTA COLOMA DE FARNERS 1913 - BARCENOLA 1985)

SIMBOLISTA, POSTGUERRA

Poeta i escriptor en llengua catalana que, partint d'una concepció tràgica de la condició humana, va cantar en clau mítica una epopeia del poble català, obligat, en el missatge del poeta, a preservar els seus senyals d'identitat culturals, i especialment la llengua, enfront de la injustícia.

Realitza a Barcelona estudis de Dret i d'Història Antiga. La seva obra, tant per la seva depurada elaboració formal com per la seva projecció civil, representa amb singular força l'època històrica que viu l'autor. La seva vida transcorre entre Arenys de Mar i Barcelona (Sinera i Lavinia, respectivament, en el seu món literari). Molt precoç, i estimulat per una gran varietat de models literaris (entre altres, Ruyra, Valle-Inclán i la Bíblia), es dóna a conèixer amb títols com a Doctor Rip (1931), Laia (1932) o Ariadna al laberint grotesc (Ariadna en el laberint grotesc, 1935).

La Guerra Civil accentua més les tendències satíriques de l'autor, enriquides després de la contesa amb un vessant reflexiu i reconciliador en denses obres dramàtiques com Antígona (escrita en 1939 i publicada en 1955) i Primera història d'Esther (1948), a les quals els poemaris Cementiri de Sinera (Cementiri de Sinera, 1946), Mrs Death (1952) i La pell de brau (La pell de toro, 1960) afegeixen una dimensió més trista. Salvador Espriu és un dels fundadors de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. La problemàtica del poeta, primer personal, esdevé progressivament col·lectiva: La pell de brau (1960) tracta en to admonitori la lluita fratricida de Sepharad, nom hebreu amb el qual emmascara el d'una Espanya sotmesa a la dictadura de Francisco Franco; aquesta obra es convertiria en el seu títol més conegut i en símbol intel·lectual de la resistència enfront de l'opressió nacional. Llibre de Sinera (1963) refà el seu itinerari mític i tanca de manera hermètica la meditació sobre la mort. No menys ressenyable és la seva producció tea. La seva obra ha estat traduïda a l'alemany, anglès, castellà, basc, francès, gallec, grec, italià, holandès, portuguès i romanès.

Medalla de Oro de la Ciutat de Barcelona (1982)

Premi Ciutat de Barcelona, Les roques i el mar, el blau (1982)

Premi de la Crítica Serra d'Or, Les roques i el mar, el blau (1982)

Medalla de Oro de la Generalitat de Catalunya (1980)

Doctor honoris causa (Universidad de Barcelona) (1980)

Premi Ignasi Iglesias (1978)

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972)

Premio Internacional Montaigne (Universidad de Tubinga, Alemania) (1971)

Premi Lletra d'Or, Final del laberint (1956)