• AGENDA
  • - Qui Som
  • - Punt de Trobada
  • Xocolata i Contes (icon menu)

Julia Coromines - Sinopsis

Índex de l`article

Júlia Coromines i Vigneaux va néixer a Barcelona, ​​l'any 1910 i va morir el 30 de març de 2011 va ser una metgessa, psiquiatra i psicoanalista espanyola.

Filla de Pere Corominas i Celestina Vigneaux, i germana de l'filòleg Joan Coromines i el matemàtic Ernest Corominas, es va llicenciar en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona (1934). De 1936 a 1938, la Generalitat de Catalunya la va nomenar metge de llars d'infants.

Després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar, primer a París, on es diploma com puericultora per la facultat de medicina (1939), i després a l'Argentina, fins que el 1944 va retornar a Madrid, per a realitzar el curs de doctorat i a l'any següent es va establir a Barcelona. El 1947 va aconseguir una beca de el govern espanyol per estudiar psiquiatria i psicoteràpia a la Clínica Tavistock de Londres. Allà va descobrir la psicoanàlisi i la possibilitat de formar-se en aquesta disciplina.

Cap a fins dels anys 1950, va introduir la psicoanàlisi a Espanya, juntament amb Pere Bofill i Pere Folch. Des de llavors, la seva contribució en aquest camp ha estat ininterrompuda. Ha estat fundadora i després presidenta de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (1971-1977), fundadora de l'Institut de Psicoanàlisi de Barcelona (1971), directora de la Revista Catalana de Psicoanàlisi (1984) i cofundadora de el Centre de Psicoteràpia Psicoanalítica (1986).

A més va crear, i durant un temps va dirigir el primer Centre Pilot de Paràlisi Cerebral d'Espanya.

Són destacables els seus estudis sobre el desenvolupament psicològic en la primera infància i ha fet notables aportacions en els camps de la psicologia arcaica i el desenvolupament precoç. El 1977 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi.

El seu treball, pioner i interdisciplinar des de l'origen, va reunir un important equip de neuropediatres, psicòlegs, pedagogs, fisioterapeutes, logopedes i terapeutes ocupacionals, que gradualment van aprendre a integrar les seves diferents especialitats a una comprensió psicoanalítica de les estructures més arcaiques de el desenvolupament psicològic.

La direcció del Dr. Jordi Ponces Vergé, persona molt apreciada per la Dra. Júlia Coromines, va contribuir a desenvolupar aquest esperit de col·laboració interdisciplinar de manera reeixida. Gràcies a tot això, la visió holística desenvolupada per ella, així com la gran importància atorgada a la vida emocional i relacional dels nens paralítics cerebrals, va arribar a constituir una excepció notòria en el panorama rehabilitador de l'època.

La profunda intuïció que la va portar a reconèixer en alguns dels esquemes posturals espàstics i distònics, secundaris a diferents tipus de lesió cerebral, l'existència d'estructures somato-psíquiques primitives que podrien arribar a adquirir un sentit relacional i psicològic, va ser una de les seves aportacions realment originals, alhora que profundes.

Una contribució notable, a més, des del punt de vista terapèutic seu treball amb mares de nadons paralítics cerebrals, que acudien a el Centre durant una setmana sencera, es va convertir en una font d'innombrables insights psicoanalítics, que permetien entendre la pertorbació que les diferents manifestacions de la lesió cerebral provocava en les activitats de la vida de relació de l'infant amb la seva mare. El menjar, la son, el joc, la relació corporal, l'autonomia motriu, els moments de rebuig, d'ansietat, d'alegria, la diferenciació, els sentiments difícils ... Tot anava adquirint un sentit que afavoria l'elaboració de la diferenciació mental a el servei de el desenvolupament i la maduració de l'infant, i també de la seva família sencera: pares, germans, avis.

Dins de les seves obres destacades:

1991: Psicopatologia i desenvolupaments arcaics
1996: Psicoteràpia de grups amb nens (edició conjunta amb Lluís Farré, Montserrat Martínez i Núria Camps)

Imprimeix

Medios

  • iRCG
  • RAB
  • EXTERIOR.CAT

Exposicions (català)