Francesca Bonnemaison i Farriols

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2021

Índex de l`article

FRANCESCA BONNEMAISON I FARRIOLS (BARCELONA 1872 - BARCELONA 1949)

Creadora de la primera Biblioteca Popular de la Dona a Barcelona que seria el nucli de què després es coneixeria com a l'Escola de la Dona. Solia escriure relats provençals per al Periòdic La Veu de Catalunya que signava sota el pseudònim de "Franar". Va fundar juntament amb la Junta de Dames Cooperadores la Biblioteca Popular de la Dona en 1909. 1949.

El sacerdot Ildefons Gatell va fer un donatiu de 500 pessetes i de 100 llibres. Es va instal·lar en el claustre superior de la parròquia de Santa Anna i es va inaugurar el 28 de març de 1909. La propaganda emfatitzava que era una biblioteca “d'entrada lliure per a totes”.

Va néixer a Barcelona el 12 d'abril de 1872, filla de Gil Bonnemaison, originari de la Catalunya Nord, i d'Agustina Farriols. La seva educació està molt influenciada per la religió. En 1893 es casa amb l'advocat Narcís Verdaguer i Callís, cosí del poeta Jacint Verdaguer. Els seus primers treballs consisteixen a adaptar i traduir contes infantils populars, que posteriorment es van publicar en La Veu de Catalunya, òrgan periodístic de la Lliga Regionalista. Els textos els signava amb el pseudònim «Franar» (unió de Francesca i Narcísa).

En 1909 el rector de la parròquia de Santa Anna li ofereix dirigir la biblioteca parroquial. Inicialment acudien poques dones, però en poc temps el projecte és un èxit i en 1910 acaba convertint-se en l'Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, la primera en tota Europa. El ràpid creixement de l'entitat obliga a traslladar al carrer Elisabets la biblioteca, que va arribar a la xifra de 23.000 volums. La mort del seu marit, en 1918, comporta que es dediqui plenament al projecte, que augmenta cada vegada més fins a arribar a les 6.200 alumnes. Això la va obligar a construir un nou edifici al carrer Sant Pere Més Baix, que va ser inaugurat pel president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, en 1922.

El projecte prossegueix amb la compra d'uns terrenys prop de la mar, a Badalona, perquè les dones puguin aprendre a nedar. L'Institut també disposava d'una borsa de treball, amb un important nombre d'empreses que cada any proporcionava ocupació a unes 1.600 joves en treballs remunerats característics de la societat de masses del moment. A fi d'arribar al màxim de dones possible, les revistes Claror i Vida Social Femenina i un programa quinzenal en Ràdio Associació de Catalunya difonien les activitats de l'Institut.

En 1932 dirigeix la secció femenina de la Lliga Regionalista i treballa per a l'obtenció del sufragi femení. En les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 forma part de la llista de la Lliga a Barcelona, però no és triada. La seva pertinença a aquesta formació i el seu catolicisme l'obliguen a exiliar-se durant la Guerra Civil, per temor a ser assassinada, en Territet-Montreux (Suïssa). Allí ajuda a altres refugiats catalans. En tornar a Barcelona, en 1941, es troba l'Institut traspassat a la Diputació de Barcelona i convertit en la Institució de Cultura per a la Dona de la Secció Femenina de FET i de les JONS, la qual cosa provoca que deixi la vida pública i es dediqui al mecenatge, sobretot respecte al monestir de Montserrat, perquè li unia una gran amistat amb l'abat Aureli Maria Escarré. Mor a la Ciutat Comtal el 12 d'octubre de 1949.