Català 
Castellano 
Marta Pessadorrona i Artigues - Sinopsi
Índex de l`article
És poetessa i crítica literària. Ha publicat diversos treballs sobre Virgínia Woolf i el grup de Bloomsbury, i ha traduït a Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, Simone de Beauvoir i Marguerite Dures.
En 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi, en 2007 es va publicar una antologia de la seva obra poètica, Poemes 1969-2007: Antologia (Editorial Meteora), i en 2021, Tot m'admira. Poesia completa (Viena Edicions). Per les seves obres publicades en 2010, el llibre de poemes Animals i plantis (Editorial Meteora), els assajos França: gener 1939. La cultura catalana exiliada (Llaura Llibres) i L'exili violeta (Editorial Meteora). Marta Pessarrodona ho ha escrit gairebé tot.
La seva poesia tanca les claus de la vida contemporània, mentre que la seva prosa i els seus assajos exploren els temes que han format la seva personalitat i la de tantes dones que, com ella, van conquistar el segle XX: la llibertat, la cultura i el feminisme. Si fos irlandesa, fa temps que Pessarrodona seria una santa en vida, una poeta idolatrada. A Catalunya té una biblioteca al seu nom i un Premi d'Honor (2019), reconeixements que, no obstant això, no han aconseguit que ocupi la centralitat que es mereix. Des de molt petita, quan la seva mare li regalava llibres de Folch i Torres i tenia compte en la llibreria del seu barri a Terrassa, volia ser escriptora, encara que no sabés de què. No obstant això, "als 13 anys ja volia ser com García Lorca". Als quinze parlava i llegia en francès i als 18 els seus pares li van comprar un cotxe. Va viatjar a França i a Anglaterra, a treballar i estudiar. Va incorporar altres mons, va traduir i va escriure sense parar, sobretot poesia, el gènere literari del qual emanen tots els altres. "Res em produeix més plaer que saber que un poema ja està acabat".
Va conèixer a Gabriel Ferrater i es va enamorar. Ell tenia 19 anys més que ella i encara li agraeix que mai li perdonés la vida. Li va donar a conèixer a altres poetes, li va recomanar que trobés la seva pròpia mètrica i ella ho va fer. Va ser la seva parella fins al final.
Lamenta que el feminisme contemporani s'oblidi de les dones que, com ella, van lluitar pels drets de la dona quan era molt més difícil que avui. Per això considera que el segle de la dona no és el XXI, sinó el XX. "El XXI és un segle de relectura", assegura. Reconeix que la poesia és memòria, però també futur. Afirma que li han passat coses que abans havia escrit en els seus poemes i recorda que de matinada, a casa de Guillermo Cabrera Infant, escoltava tangos i boleros que li hauria agradat escriure. "He vingut a ser feliç i he tingut molta sort", reconeix al final de l'entrevista.
