Josep Vicenç Foix - Poema

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2022

"Sol, i de dol"

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

em veig sovint per fosques

solituds,

En prats ignots i munts de llicorella

I gorgs pregons que m'aturen,

astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,

-Per quin cel mort-, o pasturatges

muts,

Deleges foll? Vers quina meravella

D'astre ignorat m'adreç passos

retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el

paisatge

De fa mil anys, l'estrany no m'és

estrany:

Jo m'hi sent nat; i en desert sense

estany

O en tuc de neu, jo retrob el

paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure'm tot. O del diable

engany.

del gai vianant sense asil.

Imprimeix

• Anterior
• Següent