Català 
Castellano 
Maria Mercè Marçal i Serra - Sinopsi
Índex de l`article
Maria Merçè Marçal va néixer el 13 de novembre de 1952 a Barcelona però va anar a Ivars d'Urgell, Lleida, on va passar la seva infància i per això la considerava la seva vila natal.
Mitjançant una beca va estudiar batxillerat a Lleida on va adoptar el català com a llengua literària. Es va llicenciar en Filologia Clàssica en la Universitat a Barcelona. A partir dels anys 70 va militar activament en l'antifranquisme i va fundar amb uns altres l'Editorial Llibres del Mall, de la qual sortiria una nova generació de poetes catalans. Va ser catedràtica de llengua i literatura catalanes en un institut d'ensenyament secundari de Barcelona. Es va vincular al feminisme com a activista cultural: conferències, assajos, traduccions...
Es va donar a conèixer en 1977 amb la publicació de Cau de Llunes, obra que va guanyar el Premi de Poesia Carles Riba en 1976. En 1979 va publicar Bruixa de dol, que es va convertir en un dels llibres més venuts de la poesia catalana dels últims 15 anys.
En 1980 va donar a llum a la seva única filla, Heura. Cinc anys més tard va obtenir el Premi López Picó amb La germànica, l'estrangera. Els seus nombrosos poemes van ser recollits en dues antologies, Llengua abolida, 1989, que reuneix la seva producció poètica de 1973 a 1988 i Desglaç, 1997.
Molts dels seus poemes van ser convertits en cançons per cantautors catalans com Maria de la Mar Bonet, Marina Rossell, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll i Teresa Rebull.
Amb la seva primera i única novel·la, La passió segons Renée Vivien, va guanyar en 1994 l'I Premi de Novel·la Carlemagny, el Premi Institució dels Lletres Catalans i el Prudenci Bertrana i es va donar a conèixer fora dels cercles poètics.
Com a traductora, va destacar en la traducció al català d'obres de Colette i Marguerite Yourcenar.
Va morir en la matinada del 5 de juliol de 1998 a Barcelona, a causa d'un càncer que va sofrir durant temps, després dels funerals a Barcelona la hi va enterrar a Ivars d'Urgell.
Extracte de l'escrit de Montserrat Manent sobre Maria-Mercè Marçal en un article d'elperiodico.com: ..." La poeta i assagista va deixar després de sí un vast llegat que en part va quedar sepultat per la seva totèmica divisa –ja la coneixen: «A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.I el tèrbol blau de ser per tres vegades rebel.»–, però que els temps s'han encarregat d'excavar amb un vigor que ella, que lamentava l'estrabisme amb el qual la crítica la llegia, segurament celebraria amb passió, que és com solia viure i on trobava la pulsió per a escriure. Estudis culturals, reedicions, poemes musicats, exposicions, noves antologies i una monumental biografia –'Una vida', de l'escriptora i crítica Lluïsa Julià– van després de les petjades d'aquesta autora que va trenar vida i obra de manera extrema, i que va trencar amb quantes gàbies van ser a la seva trobada, tant en els seus anys de militància en l'independentisme d'esquerres com en l'escriptura, la sexualitat, la maternitat o la família"...
