Ana María Martínez i Sagi

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2021

ANA MARIA MARTINEZ I SAGI (BARCELONA 1907 - BAGES 2000)

Anna Maria Martínez Sagi va ser en 1934 la primera dona que es va incorporar a la junta directiva del Barça. pionera, atleta i republicana, Va ser una dona excepcional que va conrear totes les arts, tots els pensaments, tots els esports -fins als foscos, els de la rebel·lia i el desafiament-.

Ana María Martínez Sagi (1907-2000) és una d'aquestes personalitats que, quan descobreixes la seva existència i decideixes investigar sobre la seva vida i la seva obra, t'atrapen. La primera reacció és de sorpresa, no és comprensible que una dona de personalitat tan singular i fascinant, que ho va ser tot, o gairebé, en la primera part del segle passat, hagi desaparegut de la memòria col·lectiva i romàs ignorada durant tant de temps. Només s'explica aquesta injustícia pel fet que va ser dona, rebel, i lesbiana, totes elles particularitats que en l'època franquista han estat perseguides.

Esportista, feminista, poeta, periodista, sindicalista, membre de la junta del Barça (primera dona que va ser directiva d'un club de futbol en el món), amiga de Lorca i Margarita Xirgu, corresponsal en la Guerra Civil Espanyola, on va travar amistat amb Durruti, antifeixista, antinazi, exiliada, activa col·laboradora de la Resistència Francesa, patrocinadora literària de Françoise Sagan, professora d'espanyol d’André Maurois, reclosa i retirada per voluntat pròpia, el recorregut vital d'Ana María Martínez Sagi té un interès excepcional. Va ser una ànima lliure i una defensora de la llibertat.

I malgrat tots aquests excel·lents adjectius, va ser una víctima i per molts motius. No hi ha més que seguir la seva biografia per a arribar a aquesta conclusió.

Va néixer en el si d'una família de la burgesia de Barcelona. El seu pare, empresari tèxtil, era d'ideologia progressista, la seva mare, molt conservadora. Des de petita va sentir que el seu naixement no havia estat benvingut en la família, que esperava un fill en comptes d’una filla. Va créixer i es va educar sense amigues, jugava a futbol amb el seu cosí i el seu germà, i sempre va tenir el ferm desig que volia ser poeta. Des de molt jove escrivia, va ser periodista en diverses revistes i diaris, en les quals entrevistava polítics, rodamons i prostitutes, i era tan famosa que la reconeixien pel carrer i en el tramvia. Va fer reportatges sobre el sufragi femení en uns temps en què la dona no podia votar.

L'any 1928 va ser una de les fundadores del Club Femení i d'Esports, primera associació esportiva i cultural per a dones treballadores, on es promocionava la pràctica de l'esport, l'exercici físic i les activitats culturals i polítiques. Va arribar a la final de la copa femenina de tennis en 1929, la hi va disputar a la mítica tennista Lili Alvárez, que va ser campiona a Roma i finalista a Wimbledon. La seva carrera com a tennista va acabar quan va ser expulsada del Real Club de Tennis per una acció de rebel·lia. Un dia, mentre jugava un partit, es van presentar les infantes Beatriz i María Cristina i l'àrbitre va parar el joc i va ordenar a les jugadores que anessin a besar les seves mans. Ana María no va fer cas i es va tancar en el vestuari.

En 1929 va publicar el seu primer llibre de poemes, "Camí", que va tenir un gran acolliment. Tenia només vint-i-dos anys. La van comparar amb Rosalía de Castro, Unamuno i Antonio Machado van escriure paraules d'elogi a la seva obra, i tenia una intensa activitat periodística, sobretot en la revista La Rambla, on desenvolupava les seves idees feministes i escrivia, en català, articles en favor dels drets de les dones. Poc després de la instauració de la Primera República, l'any 1931, el periòdic ABC li va dedicar la seva primera portada.

Va ser el mes d'octubre, havia viatjat a Madrid com a capitana de la selecció catalana per a participar en els campionats d'Espanya d'atletisme, en els quals es va classificar la quarta en el llançament de javelina. En el seu doble vessant d'escriptora i atleta, va aprofitar per a donar una conferència en el Lyceum Club sobre Dona i Esport, en la qual va defensar la Igualtat de les dones. L'ABC li dedico un reportatge, la portada del suplement de cultura i una fotografia a pàgina completa.

L'any 1932 mor el seu pare, i la seva mare, amb la qual tenia unes relacions molt conflictives, intervé en la seva vida de manera definitiva per a interposar-se en la relació afectiva que manté amb Elisabeth Mulder, també escriptora, i vídua d'un il·lustre advocat que la triplicava en edat. S'havien conegut a principis de 1930, van treballar juntes, van escriure juntes, i van compartir excursions al Montseny, a la Molina per a esquiar, i sobretot una escapada molt especial a Mallorca per Setmana Santa, on segons van comptar les protagonistes, van passar moments inoblidables.

Aquesta escapada va ser l'última experiència conjunta de la parella. La mare d'Ana María va amenaçar a Elisabeth amb llançar sobre ella l'escàndol i aïllar-la socialment. Elisabeth va témer pel benestar del seu únic fill i va escriure una carta de comiat a Ana María explicant-li les amenaces de la seva mare i la impossibilitat de continuar veient-se. I així va ser, mai més van tornar a veure's, encara que Ana María va decidir "consagrar la resta dels seus dies a perpetuar la memòria d'Elisabeth".

Aquest mateix any va publicar "Inquietud", el seu segon llibre de poemes. El llibre estava prologat per Elisabeth Mulder. L'èxit de vendes no va apaivagar el dolor que va suposar la pèrdua de la qual ella considerava l'amor de la seva vida.

Després de la traumàtica ruptura amb Elisabeth, Ana María va decidir trencar amb la seva família. Va abandonar la casa familiar i es va instal·lar a Ciutat Vella. Va aconseguir per oposició una plaça en el Gabinet de premsa de l'Ajuntament de Barcelona, treball que va compaginar amb les col·laboracions periodístiques que ja feia i amb la pràctica dels seus esports favorits.

En aquest decisiu any de 1932 va participar en la fundació del Front Ùnic Femeni Esquerrista al costat d'altres sis dones rellevants d'ideologia esquerrana, entre les quals estava l'escriptora Anna Murià. Aquesta organització estava en l'òrbita d'Esquerra Republicana.

En l'àmbit esportiu, va guanyar la medalla d'or en llançament de javelina, superant el seu propi rècord, en el Campionat femení de Catalunya que es va celebrar en l'Estadi de Montjuïc el mes de juny de 1932. En ple èxit, quan tenia només vint-i-cinc anys, va decidir retirar-se de la competició atlètica. Poc abans havia ocupat la portada d'ABC per segona vegada.

Un altre dels seus assoliments de l'any 1932 va ser guanyar el premi Joaquim Cabot amb el poema Estiu, l'únic que va publicar en català. La resta de les seves poesies les va escriure en castellà.

El 1934, Josep Sunyol, el president del Barça que anys després seria afusellat i que llavors era editor del setmanari La Rambla o l’Ana María hi col·laborava, li proposa formar part de la Junta Directiva del F.C. Barcelona. Va acceptar, i així va ser com es va convertir en la primera dona europea directiva d'un club de futbol. Com a vocal, s'encarregava de l'àrea de cultura i propaganda. El projecte incloïa la promoció de la dona dins del club, en un àmbit dominat pels homes. Des del primer moment va haver d'enfrontar-se al rebuig dels socis, que li feien la vida impossible, fins que finalment va dimitir tan sols un any després.

En els últims anys de la República va incrementar la seva activitat periodística, sobretot en les revistes il·lustrades Crònica i Estampa, que dedicaven amplis espais a temes d'interès per a les dones, conscients com eren els editors que aquestes compraven i llegien més revistes que els homes.

L'esport, al costat de temes d'abast de crítica social, antimonàrquica, antiaristocràcia i política, van ser tractats en els seus articles. També va fer entrevistes, algunes d'elles a dones catalanes rellevants, donant-les a conèixer, com les escriptores Caterina Albert (Víctor Catalá) i Carmen Monturiol, a la concertista María Corratalá, i a la intèrpret de música María Teresa Vernet.

A la fi de 1935 va ocórrer un succés que va estar a punt de provocar el seu comiat del setmanari La Rambla. Acudia diàriament als assajos de l'obra de teatre "Donya Rosita la soltera o El llenguatge de les flors", que s'anava a presentar a Barcelona. Ana María va travar amistat amb el seu autor, Federico García Lorca i amb la primera actriu, Margarita Xirgu. El dia de l'estrena tenia previst anar a esquiar a la Molina, i com se sabia de memòria tots els detalls de l'obra, va decidir no renunciar a la seva passió esportiva, i se’n va anar de viatge deixant abans la crònica escrita. Desafortunadament, l'actriu protagonista va sofrir una afonia i l'estrena va haver de suspendre's, però l'article va sortir publicat. El director del setmanari, Josep Sunyol, es va indignar tant que va voler acomiadar la periodista, alguna cosa que no va ocórrer gràcies a la intervenció de Lorca, que va sortir en defensa de la seva amiga poeta.

Començada la guerra civil, va partir al capdavant d'Aragó amb la columna Macià-Companys. Allí va coincidir amb Buenaventura Durruti, a la columna del qual es va adherir com a corresponsal de guerra del Daily Mail i El Temps de Colòmbia. La sobrenomenaven "l'aristòcrata". Ja exiliada, va enviar al Temps les entrevistes que havia fet al líder revolucionari.

Encara que era simpatitzant anarquista, durant la guerra va presenciar tantes atrocitats d'un i un altre costat, que va pensar anar-se’n del país, guanyés qui guanyés. Entre altres situacions escruixidores, va viure el bombardeig d'una escola a Casp, en la qual hi van quedar atrapats 50 nens.

Quan va caure Barcelona en 1939, va fugir a França. Va fer el viatge en el seu automòbil, que a pocs quilòmetres de la frontera de Cerbère es va avariar. Com a milers d'espanyols republicans vençuts, va haver de creuar els Pirineus a peu i sota una intensa nevada.

A partir d'aquest moment la vida d'Ana María cau en el més profund silenci. Només es tornen a tenir notícies seves a Espanya a partir de 1998, quan l'escriptor Juan Manuel de Prada, que havia guanyat el Planeta l'any anterior, va saber de la seva existència i va començar a investigar sobre ella per escriure la seva novel·la Les cantonades de l'aire. A la recerca d'Ana María Martínez Sagi. L'autor la va trobar amb vida, ja nonagenària, en una residència de Sant Pedor, i va poder conèixer a través de les seves paraules el que havia esdevingut en la seva vida durant tots aquells anys.

Una vegada travessada la frontera, Ana María es va dirigir a Tolosa, i després va marxar a París, on va residir fins a 1950. Allà va veure l'entrada dels nazis i va decidir formar part de la resistència, col·laborant en una xarxa que ajudava els jueus a fugir cap al sud de França, per al seu embarcament. Per aquestes accions va ser condecorada anys després per Moshe Dayan, en agraïment per les nombroses vides que havia salvat.

Acabada la guerra, es va llicenciar en filologia francesa i espanyola, va impartir classes de castellà a Andre Maurois i va treballar com a assessora editorial. A Niça es va guanyar la vida dibuixant i estampant mocadors amb pols d'or i fils de plata. Va orientar la seva activitat cap a la decoració, aconseguint clientes com Begun, l'esposa de l'Agakan. Va ser una època de molts ingressos econòmics, segons les seves paraules.

Fins a 1959 va passar per un període relativament estable durant el qual va conèixer a Claude, un enginyer de camins amb el qual va mantenir una relació de la qual neix la seva única filla, la Patrícia. No obstant això, Claude va morir aviat, en 1958, en explotar-li una mina al Nord d’Africa, i a l'any següent mor la seva filla, amb només 8 anys, a causa d'una meningitis.

Enfonsada en la pena, i intentant deixar enrere la seva immensa tristesa, en 1959 va emigrar als Estats Units, on va ser professora de castellà i de francès en el Knox College d'Illinois, una institució privada d'elit. Allí, des de la distància, va treballar en el que seria el seu tercer i últim llibre, Laberint de presències.

En 1969 va tornar a Espanya per a publicar Laberint de presències, una antologia dels seus poemes en la qual s'incloïa una dedicatòria a Patricia: "El teu no et sentiràs mai sola, perquè et deixo el més pur dels meus minvats tresors, aquest llibre, i amb ell, el més ric dels drets humans. El dret a somiar".

El llibre va passar molt desapercebut, ella tampoc va contribuir a difondre'l, va fer molt poques presentacions públiques. No obstant això, el llibre va servir perquè, des d'aquest any, fes viatges a Catalunya i Mallorca amb freqüència, encara que després retornava a Illinois.

En 1975, després de la mort de Franco, va decidir instal·lar-se definitivament a Espanya. Primer va viure a Mallorca, però molt aviat es va traslladar a Barcelona. Va comprar una casa al poble de Moià, en plena muntanya, que li va servir de refugi en la seva vellesa. No tenia cap relació amb la seva família, ni tenia amistats. Decebuda i oblidada, els últims anys de la seva vida es va tornar molt gelosa de la seva intimitat.

Va morir el 2 de gener de l'any 2000. Tres mesos després de la seva mort l'escriptor Juan Manuel de Prada va publicar la seva novel·la "Les cantonades de l'aire. A la recerca d'Ana María Martínez Sagi". No és una gran novel·la, i no és de les més reeixides de l'autor, però sí que va servir perquè es parlés de l'escriptora i la seva obra, i ens transmetés les seves últimes paraules.

En la vida d'Ana María Martínez Sagi, en la d'abans de la Guerra Civil i també en la posterior a la guerra, van existir moltes persones, algunes d'elles molt importants, que van compartir amb ella moltes vivències. No es va perdre el seu rastre totalment, com ens volen fer creure, existeixen molts testimoniatges, alguns han rebatut teories abocades en el llibre de Prada. I s'han dut a terme recerques que han tret a la llum altres facetes i anècdotes de l'escriptora. Finalment, va resultar que Ana María Sagi no havia estat completament oblidada, sinó que havia estat invisibilitzada.