Les Bruixes Catalanes | La Cacera de Bruixes
La cacera de bruixes comprèn els segles XIV al XVII, adquirint el grau més alt d’intensitat durant el segle XVI i, sobretot, la primera meitat del XVII. Fins a finals del segle XV les penes per bruixeria eren suaus, consistint generalment en multes. Va ser coincidint amb la butlla del Papa Innocenci VIII i amb la publicació l’any 1486 del Malleus Malleficarum o “Martell de bruixes”, escrit pels inquisidors dominics alemanys Heinrich Kramer (o Henri Institoris) i Jakob Sprenger, que va començar la roda de la mort. L’aparició de la impremta va ajudar a la difusió d’aquest manual d’inquisidors. Els inquisidors, en la seva visió patriarcal, no podien acceptar que les dones tinguessin saviesa o poder, per la qual cosa afirmaren que el poder de les bruixes no era propi, sinó que els provenia de l’acte sexual amb el dimoni. La perversió sexual dels inquisidors es va manifestar al respecte en els processos, en què es materialitzaven les seves fantasies sexuals amb detalls obscens, descrivint l’acte sexual entre la bruixa i el dimoni. Quan les dones actuaven de manera racional era perquè actuaven com a eines del dimoni, ja que pertanyien al partit del dimoni. Aquest fet podria fer referència a les xarxes que existien entre les dones i va ser utilitzat perquè delatessin les seves veïnes, amigues, etc.
La bruixeria era considerada un "crimen exceptum", és a dir, un crim especial, diferent als altres. Al segle XVI la diferència entre bruixes bones (moltes d’elles guaridores) i dolentes desapareix totalment. Els inquisidors van assegurar que les bones eren pitjor que les dolentes. A això hi van contribuir personatges com Jean Bodin, que amb la seva demonologia va contribuir en la revifalla de la cacera de bruixes a finals del segle XVI. Les bruixes tenien menys drets que els altres inculpats i els judicis anaven pràcticament sempre acompanyats de tortures. La presumpció era suficient per sentenciar a mort. A cada acusada els inquisidors demanaven un altre nom, que iniciava una cadena de mort i barbàrie. Qualsevol podia denunciar, i una vegada denunciada la primera bruixa, s’iniciava la cadena. A més, per aquest “delicte” els inquisidors utilitzaven a menors, particularment les noies, a les quals es pressionava per testimoniar contra les seves mares. Va arribar un moment, cap a començaments del segle XVII, que les acusacions es van descontrolar.
Qualsevol podia ésser acusat, fins i tot les dones dels oficials i inquisidors, fins i tot els acusadors mateixos. L’única manera d’impedir això va ser aturar tot el procés. Així, les mateixes autoritats que alimentaren la cadena de morts, començaren a negar i desacreditar les acusacions de bruixeria. La magnitud de la matança és difícil de determinar, donat el buit que encara existeix en relació amb el tema, malgrat els múltiples estudis existents, la reticència a acceptar alguns estudis realitzats per dones i la tendència dels investigadors homes a obviar la qüestió o a tractar-la amb un excés de prudència. Les estimacions més conservadores apunten a 200.000 persones executades durant aquest període.
DUODA. Recerca de Dones. Universitat de Barcelona
Revista Sàpiens
COOLTUR Turisme Cultural
Museu d’Història de la Ciutat
Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris
Metodològics Agustí Alcoberro
https://cvc.cervantes.es/literatura/cuadernos_del_norte/pdf/09/09_90.pdf, https://historia.nationalgeographic.com.es/a/como-se-realizaba-proceso-por-brujeria_16947, https://www.valldellemena.cat/?tool=llemena&tool_section=pagina&action=show_record&pagina_id=115&language=spa, https://www.eldiario.es/catalunya/mapa-caceria-brujas-recuperan-casos-700-mujeres-procesadas-catalunya_1_7301123.html
