Margarita Xirgu

Escrit per Jean Falconez. Publicat a sèrie 2020

MARGARIDA XIRGU I SUBIRÁ (MOLINS DE REI 1888-MONTEVIDEO 1969)

Va aportar aires de modernitat per a la cultura iberoamericana i va suposar una autèntica transformació per al teatre del segle XX. Federico García Lorca o Rafael Alberti són grans noms que han quedat gravats en la literatura espanyola gràcies que aquesta actriu va apostar per ells quan gairebé ningú no els coneixia.


Margarita Xirgu i Subirà va néixer a Molins de Rei (Barcelona) el 22 d'agost de 1888. Filla de Pere Xirgu Martí i de Josefa Subirà Polls, obrers gironins que havien recorregut diversos barris del cinturó industrial de Barcelona fins que van assentar-se a Molins de Rei. Aquesta població s'havia desenvolupat durant la Revolució Industrial, sobretot en el sector tèxtil. Margarita va néixer l'any que s'inaugura a Barcelona la primera Exposició Universal de 1888. Alhora que tenia lloc el Congrés Constituent de la Unió General de Treballadors.


Aviat va deixar l'escola pel taller. Els ateneus obrers van ser la seva universitat popular on va començar a fer teatre en grups d'aficionats. Això va ocórrer gràcies que el seu pare pertanyia a l'Ateneu del Districte V. Així va ser com va aprendre que la improvisació era molt valuosa, sempre que estigués sustentada per la disciplina.


El seu primer paper va ser el de "nena tercera" a “La mort civil de Paolo Giacometti”, obra recurrent, pel seu contingut social, en els grups d'aficionats. La seva revelació es va produir en el paper de Teresa Raquin, d'Emilio Zola, el 14 de setembre de 1906. El crític de La Vanguardia la va saludar l'endemà com a "primera actriu indiscutible". Setmanes més tard, la Xirgu es convertia en la dama jove de la companyia de Teatre Romea, el més prestigiós de Barcelona. El seu debut com a professional va tenir lloc amb l'obra “Mar i cel” d'Àngel Guimerà. Es va dedicar també al cinema, i entre 1909 i 1915 va intervenir en una sèrie de pel·lícules a Barcelona. 


En 1914 va anar a Madrid, on es va convertir en la primera figura del teatre castellà, en el qual va imposar autors com Alejandro Casona i, sobretot, Federico García Lorca. De manera innovadora va representar diversos clàssics castellans del Segle d'Or i també altres escriptors moderns com Valle-Inclán, Pérez Galdós o Unamuno. A partir de 1927 va secundar, mitjançant el seu prestigi, les obres de García Lorca, que va estrenar a Barcelona i Madrid i després en diversos països d'Amèrica.


El seu primer contacte amb Amèrica va ser en 1914 on va actuar a Buenos Aires (amb l'obra “María Rosa” de Guimerà) i en altres poblacions argentines; a l'Uruguai, a Montevideo i a Xile. En 1921 va fer una gira per l'Uruguai, Xile, el Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. En 1936 l'esclat de la guerra la va sorprendre a Amèrica, on va adoptar una postura activa a favor del govern republicà. Va ajudar, després de la derrota, els exiliats catalans. En 1939 va fer actuacions a l'Havana, Mèxic, Colòmbia i el Perú. En 1941, va fundar a Xile l'Escola d'Art Dramàtic, que després va assumir la Universitat a través del ministeri d'educació, i va actuar des de la Ràdio Nacional de Santiago. En 1944 va tornar a Buenos Aires amb la seva Companyia Escola, amb la qual va fer gires teatrals per l'Argentina, l'Uruguai i Xile.


Es va traslladar a Montevideo, on va residir des de 1948 a 1957 i va dirigir la Comedia Nacional de Uruguay i l'Escola Municipal d'Art Dramàtic. En 1957 va fer actuacions a Mèxic i als Estats Units, en Northampton (Massachusetts), on va adaptar i va dirigir versions en castellà i anglès de Yerma de Federico García Lorca. En 1958 va actuar en teatre i TV (La dama de l'alba) a Buenos Aires, on també va ser promotora de la fundació de la Casa de l'Actor i del Teatre d'Estiu.


El Casal de Catalunya de Buenos Aires li va retre un homenatge i va batejar amb el seu nom al teatre de l'entitat. En 1943 va presidir els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile i en 1963 els de Montevideo. La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d'actors, va ser el focus de renovació del teatre sud-americà.


Va morir d'una operació quirúrgica a l'Uruguai, el 25 d'abril de 1969. Les seves restes van ser enviades al seu poble natal, Molins de Rei, en 1988, després de finalitzar la dictadura franquista. Expliquen que abans de morir, va dir que els grecs tenien raó: “l'exili era el més terrible dels càstigs”.




Font dels Textos


Referències Fotogràfiques

 

Imprimeix