Montserrat Roig i Fransitorra

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2022

MONTSERRAT ROIG I FRANSITORRA (BARCELONA 1946 - BARCELONA 1991)

Va ser una escriptora i periodista en llengua catalana. Va escriure novel·les, contes, reportatges i articles periodístics pels quals va rebre diversos premis. Compromesa amb el feminisme i en la lluita contra el franquisme, va militar en diverses organitzacions entre elles el PSUC, en el catalanisme i en la defensa dels drets de la dona. Nascuda en el barri barceloní de l'Eixample en una família de classe mitjana, el seu pare va ser Tomàs Roig Llop escriptor i advocat, militant de Acció Catalana i de la feminista Albina Fransitorra.

Va realitzar els seus estudis primaris en el col·legi religiós Divina Pastora. Posteriorment va ingressar en l'Institut Montserrat i en 1961 es va matricular a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). Va ser precoç en tot, també a morir-se. Va començar a escriure en premsa joveníssima, va tenir fills jove, va guanyar premis amb els seus llibres des del principi i es va preocupar abans que ningú o d'una manera més profunda d'alguns assumptes dels quals es continua parlant. També va treballar en televisió i va estar fent classes en la universitat al Regne Unit. La seva precocitat va ser no sols d'edat sinó que es va anticipar. Per exemple, amb l'assumpte dels espanyols que van morir en els camps de concentració. El seu llibre Els catalans als camps nazis, de 1977, un llibre fonamental en la seva carrera, va tenir un naixement curiós: va llegir Cartes donis dels camps de concentració, de Pere Vives, que parlava del camp de Mauthausen, d'on mai va tornar –com a punts, el van assassinar amb una injecció de gasolina–.

Va conèixer a un supervivent dels camps, Joan Pagès, i d'aquí va sorgir el primer reportatge, “Espanyols en els camps nazis”, que convertiria en llibre. Aquest rastre pot seguir-se en Una mica millors. Articles (1966-1983) (Debat, 2021), on es recullen articles primerencs de Roig, publicats en Tele/expressa, Triomf, El Periódico i El País. El primer text no és un article, sinó una carta al director que Roig va manar a Triomf: tenia vint anys i escrivia contra la guerra de Vietnam. Demanava que li signessin la carta només amb les inicials M.R.

UNA PERIODISTA LLEGENDÀRIA

Montserrat Roig hauria complert 75 anys en 2021, trenta anys després de la seva mort. Amb motiu de la publicació d'aquest llibre d'articles, la seva amiga i còmplice Rosa Montero va escriure: “Va manar el seu últim article al periòdic el dia abans de la seva mort, com els periodistes llegendaris. Són aquests mateixos articles que ara pots llegir, tan originals i poderosos. Uns textos caleidoscópicos que et sorprendran. Però com no he conegut abans a aquesta dona?, et diràs, sorprès per la seva qualitat. Va ser cosa de la sort. De la mala sort. El temps va ser mesquí amb ella, i no sols perquè la va matar a una edat tempranísima, sinó perquè a més se la va emportar a la meitat d'una d'aquestes travessies del desert que tota vida té. Va ser precoç en el seu èxit perquè feia moltes coses i totes bé. […] Era pura passió, però també raó; posseïa un lúcid cap que no parava mai de rumiar, i el seu burbujeante sentit de l'humor (li encantava jugar a ser una dona fatal o fer el payasito) li impedia caure en qualsevol excés. Especialment en l'egocentrisme. Era una boníssima persona.”

En el pròleg d'Una mica millors, Betsabé García escriu que Roig “estrenava l'any 1973 amb un lectorat en la Universitat de Bristol, amb el que per fi podia deixar enrere tot allò d'haver de carregar-se per escrit i per a tots els públics obres literàries d'autors que coneixia. Sabia perfectament el que costa escriure i el que val el temps perdut. En el seu lloc, col·laboraria per a Tele/expressa comptant les seves impressions sobre el Regne Unit”. Va ser a Irlanda i va comptar no sols el que va veure i el que passava, sinó que va tractar de furgar en la història del conflicte en cerca si no d'una solució d'un camí per a arribar a ella.

UN IDIOMA LITERARI

Diu Betsabé García que Roig s'havia alliberat de la crítica, però no va deixar de preocupar-se i d'ocupar-se de la literatura en català: es preguntava per com convertir aquesta llengua en literària, on buscar models. A la literatura en català dedica bastants articles: apareix una anàlisi de Pla, “Alguna cosa sobre la irritació que provoca Josep Pla” es diu el text, hi ha un retret a la “Insistència en el tòpic generacional” i un annex sobre la literatura catalana en els setanta. Els textos de Roig serveixen com un pla.

Una de les meves peces favorites d'aquest llibre encaixa en part en aquest assumpte de la literatura en català: “L'alè poètic de Mercè Rodoreda”. Roig acudeix a la casa de Rodoreda, recorre els carrers del barri en el qual va néixer l'escriptora, creadora del personatge femení que més li va impressionar després d'Emma Bovary: Aloma. Rodoreda li demana que no prengui notes, després li permet fer-ho, menjaran i tornen a casa, “L'escriptora se senti en la punta del sofà i encreua les cames”, escriu Roig, que vol saber què és el més important en una novel·la, si prefereix els seus contes o les seves novel·les, com veu el futur de Catalunya (“No el veig de cap manera”), li pregunta quin concepte té de si mateixa (“Més aviat tirant a pèssim”). “Escriure em serveix de sedant, d'excitant, és angoixant, és… tot alhora. Escriure em cansa molt. Ho necessito, perquè s'ha de fer una cosa o una altra en la vida. Però el que a mi m'agrada és entusiasmar-me davant el pas dels núvols, o llegir novel·les policíaques, o anar al cinema i veure westerns, que són les pel·lícules que més m'entusiasmen […] Escriure és una fugida, això tan vulgar que es diu evasió”, explica Rodoreda i anota Roig.

DUES O TRES COSES SOBRE SER DONA

En el suplement cultural del Diari de Tarragona, Andrea Toribio ha escrit que Roig sembla preguntar-se “com ser una dona, com ser dona en democràcia”. Escriu de “La llarga marxa de les dones pels seus drets”, cita a Betty Friedan quan assenyala una altra mística, “la de la maternitat, que em sembla que va més lligada a la manipulació ideològica de les societats que no són lliures”. Escriu sobre fer-se vella, sobre l'avortament, sobre el destapi: “Jo no vaig contra el destapi. L'única cosa que vull és que sigui autèntic. Que també hi hagi un destapi moral, que el destapi entre en les alcoves. Però les alcoves espanyoles estan plenes de voyeurs fantasmals”. Explora què és ser dona des de diferents angles amb intel·ligència i sense caure en la victimització.

Repàs ara i veig que Monserrat Roig no s'acaba: alerta contra el sensacionalisme en els mitjans, contra les presses a l'hora d'enjudiciar; compte la Capuchinada deu anys després i té un text magnífic, el més literari, “El temps i els anys”, en el qual en la seva lectura dels anys de Virgínia Woolf es cola la història de la seva veïna i del seu fill i uns parents de Granada que li fa recordar alguna cosa que va dir Vargas Llosa: “La matèria primera de la literatura no és la felicitat sinó la infelicitat humana, i els escriptors, com els voltors, s'alimenten preferentment de carronyes”. Afegeix Roig: “I és difícil no ser un voltor en la vida real”.

Vida personal

En 1966 es va casar amb l'arquitecte Albert Puigdomènech del qual es va divorciar tres anys després. En 1972 va començar una relació sentimental amb Joaquim Sempere, director de la revista Treball. Va tenir dos fills Roger (1970) i Jordi (1975).

Publicacions

Novel·la Ramona, adéu! (1972) El temps dels cireres (1977) L'hora violeta (1980) L'òpera quotidiana (1985) La veu melodiosa (1987)