Federica Montseny i Mañé
FEDERICA MONTSENY I MAÑÉ (MADRID 1905 - TOUOUSE 1994)
Va ser una política, sindicalista anarquista i escriptora, ministra durant la Segona República, sent la primera dona a ocupar un càrrec ministerial a Espanya i una de les primeres a Europa occidental. Va publicar gairebé cinquanta novel·les curtes amb rerefons romàntic-social dirigides concretament a les dones de la classe proletària, així com escrits polítics, ètics, biogràfics i autobiogràfics. Coneguda com La Dona que Parla.
Era filla dels també anarquistes Juan Montseny Carret —que va utilitzar el pseudònim de Federico Urals— i Teresa Mañé Miravet —coneguda també pel pseudònim de Soledad Gustavo—, els qui editaven La Revista Blanca, publicació destacada dins del pensament llibertari espanyol durant el primer terç del segle xx, en la qual ella mateixa va publicar obres.
Va utilitzar el pseudònim Fanny Germain, amb el qual va continuar publicant articles durant els anys de la Dictadura de Franco en els quals va viure exiliada a França.
Primers anys
Federica Montseny Mañé va néixer el 12 de febrer de 1905 a Madrid, l'única filla dels anarquistes i editors Juan Montseny Carret (àlies Federico Urals) i Teresa Mañé Miravet (àlies Soledad Gustavo).
Va començar a escriure i en 1920, amb només quinze anys, publica la seva primera novel·la curta, titulada Hores tràgiques. En 1923 comença a col·laborar en Solidaritat Obrera i en La Revista Blanca fins a 1936. La seva primera novel·la llarga, La Victòria, s'edita en 1925.
En 1930 s'uneix a Germinal Esgleas, també anarcosindicalista, sent pares de tres fills: Vida (1933), Germinal (1938) i Blanca (1942).
Activisme anarcosindicalista
En 1931, s'afilia a la CNT en la qual aviat aconseguirà destacat protagonisme gràcies, entre altres raons, als seus dots d'oradora. En 1932, duu a terme una gira propagandística per Andalusia que després prosseguiria per tota Espanya i a l'any següent participa en París en un míting de protesta sobre la repressió en Casas Viejas.
No obstant això, el seu màxim protagonisme l'aconsegueix en 1936, quan intervé en el Congrés de Saragossa de la CNT col·laborant en la ponència sobre comunisme llibertari i formant part dels oradors del míting de clausura. Amb l'esclat de la guerra passa a formar part del comitè peninsular de la FAI i en el nacional de la CNT. Es trobava a Barcelona el 20 de juliol de 1936, al fracàs del cop, i escriuria més tard “...el dia s'extingia gloriosament, enmig de la resplendor dels incendis, en l'embriaguesa revolucionària d'una jornada de triomf popular...aviat la ciutat va ser el teatre de la revolució desencadenada. Les dones i els homes, dedicats a l'assalt dels convents, cremaven tot el que dins d'ells hi havia, fins i tot els diners...”. Al novembre d'aquest mateix any és nomenada ministra de Sanitat i Assistència Social del govern de la República, càrrec que accepta malgrat el seu declarat antigubernamentalismo i els dubtes inicials. Es converteix així en la primera dona ministra d'Espanya i una de les primeres d'Europa Occidental, perquè en altres zones d'Europa ja ho havien estat Aleksandra Kolontái (Unió Soviètica), Nina Bang (Dinamarca), Miina Sillanpää (Finlàndia) i Margaret Bondfield (el Regne Unit). Els seus uns altres correligionaris en el govern de Llarg Cavaller van ser Juan García Oliver (Justícia), Juan Peiró (Indústria) i Juan López (Comerç).
Labor en el govern
La seva efectiva labor en el govern es va veure limitada per l'escassa durada del seu mandat com a ministra de Sanitat i Assistència Social del govern de Francisco Largo Cavaller que no va arribar a aconseguir un semestre (novembre de 1936 - mediats de maig de 1937). Però en aquest curt espai de temps va planejar llocs d'acolliment per a la infància, menjadors per a embarassades, deslliuradors de prostitució, una llista de professions a exercir per minusvàlids i el primer projecte de Llei de l'avortament a Espanya. Dels llocs per a la infància, en res semblants als depriments orfenats existents en aquells dies, només es va poder obrir un prop de València. Tampoc va haver-hi temps que arribés a funcionar més d'un dels menjadors per a embarassades en els quals es vetllava per una completa alimentació.
Cap dels seus altres projectes va arribar a executar-se, i així el seu projecte de llei de l'avortament, a la qual es van oposar altres ministres del govern, va quedar arraconat després de la seva sortida del govern degut als successos de maig de 1937. Després de la sortida d'aquest, va opinar que a través del govern no es pot fer cap canvi profund social, sent l'únic camí possible la revolució llibertària. Va votar en contra, en el Consell de Ministres del 19 de novembre de 1936, de la commutació de la pena de mort de José Antonio Primo de Rivera.
L'exili i la transició
Com altres milers d'espanyols, amb el final de la Guerra Civil es va haver d'exiliar a França, on va ser perseguida per la policia nazi i franquista, que va demanar la seva extradició, denegada per les autoritats franceses, vivint en llibertat vigilada fins a l'alliberament de França en 1944 de l'ocupació alemanya. En 1940, quan ja es trobava en l'exili i davant l'avanç dels nazis fins a la frontera espanyola, Montseny va destruir tota la seva documentació. La que va poder conservar la va lliurar, estant empresonada a Llemotges, i van passar a formar part dels fons conservats per la UGT a Tolosa que des de 1982 es troben en l'arxiu de la Fundació Francisco Largo Cavaller, situat a Alcalá de Henares. Va adoptar el nom francès de Fanny Germain, sota el qual va continuar publicant articles. Instal·lada a Tolosa va continuar treballant per les seves idees, publicant i dirigint periòdics anarquistes com a CNT i Espoir i realitzant viatges per Suècia, Mèxic, el Canadà, Anglaterra i Itàlia. Amb l'arribada de la democràcia a Espanya en 1977 va tornar i va continuar amb el seu activisme en pro de la CNT i de l'anarquisme, on va gaudir d'un enorme prestigi fins a la seva mort. En els seus últims anys va reivindicar a l'Estat la devolució del patrimoni sindical confiscat a la CNT després de finalitzar la Guerra Civil, es va oposar fermament als Pactes de la Moncloa i al recentment instaurat sistema polític constitucional espanyol.
Llegat
Una de les entrades del parc dedicat a la memòria de Federica Montseny a París, al carrer Jeanne d'Arc del XIII Districte. Existeix un carrer que porta el seu nom en ciutats com Madrid, Albacete, Sant Ferran d'Henares, La Corunya, Jerez de la Frontera, Rivas-Vaciamadrid, Bonrepòs i Mirambell, Andújar, Salou, Santa Oliva, Puçol, Fuenlabrada, Leganés, Getafe, Picassent, Talavera de la Reina, Gijón, Sant Feliu de Llobregat, Armilla o Miranda de Ebro. El jardí Federica Montseny porta el seu nom a la ciutat de París (França). Existeix un institut amb el seu nom a Burjassot, a Fuenlabrada i Badía del Vallés. També porta el seu nom un centre de salut d'especialitats en el districte madrileny de Pont de Vallecas (Madrid) i en el seu interior una placa al seu nom que la recorda, encara que només com a primera dona ministra de sanitat. També hi ha una biblioteca a Canovelles i un centre sociosanitari a Viladecans. En 2014, davant la nova Llei de l'Avortament promoguda pel Partit Popular, unes integrants del grup social 15M Berlín funden la xarxa solidària Federica Montseny per a donar acolliment a l'estranger a dones que desitgin avortar sense ser jutjades o castigades per la llei, en llocs fora d'Espanya. Avui dia aquesta xarxa té integrants en diversos països de tot el món.
https://es.wikipedia.org/wiki/Federica_Montseny#/media/Archivo:Federica_Montseny.jpg,
https://alternativaseconomicas.coop/articulo/dossier/federica-montseny,
https://www.pikaramagazine.com/2020/06/federica-montseny-la-mujer-que-hablaba/,
https://elpais.com/cultura/2017/07/24/actualidad/1500908762_079532.html,
http://www.heroinas.net/2013/02/federica-montseny.html,
https://lecturassumergidas.com/2015/11/10/federica-montseny-ahi-va-la-mujer-que-habla/,
https://es.wikipedia.org/wiki/Federica_Montseny,
