Màrius Sampere i Passarell

Escrit per Nieves Tuset. Publicat a sèrie 2023

MÀRIUS SAMPERE I PASSARELL (BARCELONA, 28 DE DECEMBRE, 1928 - BARCELONA, 26 DE MAIG, 2018)

MODERNISTA

Autodidacta i gran lector de poesia en diversos idiomes, va cursar estudis superiors de música i va ser director d'un dels grups de la “Nova cançó” entre 1963 i 1976 pel qual va compondre lletres i cançons. Màrius Sampere i Passarell va ser un poeta català. Fill d'un home tenaç, campió d'escacs i amb una forta vinculació al país, i d'una dona sensible, delicada i culta.

Màrius Sampere va néixer a Barcelona el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (avui carrer de Cartagena), en el barri del Guinardó, fill d'Antoni Sampere Forns, administratiu, i Adela Passarell Semper, administrativa. Antoni Sampere era un home robust, tenaç i amb una forta vinculació amb el país, mentre Adela Passarell era una dona sensible, delicada i culta. Entre 1929 i 1941 els seus pares van estar separats, i Màrius va viure amb la seva mare i la seva família.

La Guerra Civil va posar fi a la situació familiar de relativa comoditat econòmica, de manera que la formació del poeta coincideix amb una època de grans privacions i de gran dolor humà. Màrius Sampere es va educar primer a les escoles del seu barri i després va cursar el batxillerat entre l'Institut Balmes i en una acadèmia privada. Hem de situar les primeres temptatives poètiques de l'autor (en castellà) durant aquesta etapa d'estudis, entre 1939 i 1940. De fet, el poeta ja havia descobert abans el món de la literatura de la mà de la seva mare i del seu avi matern a la biblioteca familiar.

En 1942, després de tornar a viure junts, els pares del poeta es van establir al carrer Andreu Vidal, en Sant Adrià del Besòs. A causa de la situació de la família s'acaba l'educació formal del poeta quan finalitza el batxillerat, i l'any 1944-1945 es posa a treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona, treball que mantindrà fins al cap de la Transició, quan es converteix en funcionari, dedicant-se a qüestions d'assessoria i normalització lingüística.

Al marge del món laboral, Sampere comença la seva formació musical en 1953 amb estudis de solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Aquests estudis portaran al poeta a exercir de lletrista, músic i compositor en el grup Estrop entre 1963 i 1967. A la fi dels anys cinquanta comença la projecció social de la poesia de Sampere, quan el jove autor envia obra inèdita a diversos premis literaris. Durant aquesta època, en 1958, Sampere canvia de llengua literària i escriu els seus primers poemes en català.

Els poemes de Màrius Sempere parlen dels éssers humans, de les seves emocions, de les seves tragèdies, de l'amor, el dolor i la mort. Sampere és com un nen que juga amb les paraules i amb la retòrica riu dels estils literaris i fa acudits amb la Filosofia i es diverteix desconcertant al lector. Diu un disbarat dels més grossos, ens fa ballar el cap i després acaba amb una sentència per a aclarir al lector. És un autor que no va amb embuts, es mira a si mateix i diu el que veu i possiblement és això un punt d'humor.

Sempere crea a un personatge públic, llibre a llibre creix i progressa, es confon i se separa, a conveniència del mateix poeta. Esborra el temps i fa de la seva vida un continu, ara som aquí i al mateix temps som allí. Se sent encara en la panxa de la seva mare i experimenta la sub llum, més tard neix i més enllà es troba amb la mort. Cregui sensació que sigui tot com un paisatge: ell i la seva mare.

Lligats per aquest cordó umbilical que és l'acte de néixer: “però el meu cos/ mai surt de la mare adormida:/ la dona somia que em tirava als llops/ jo es que pretenc trobar el misteri”. Fins i tot Sempere porta a les seves persones fins a altres vides, altres reencarnacions i ens parla de Samsara i de la metempsicosis. Per a ell la vida són cicles repetitius, d'esferes concèntriques en el centre de les quals trobem al seu personatge. Un laberint on qualsevol sortida està dins, on l'única sortida de veritat és la mort. Ens diu que “fuig del fred del panteisme i vol trobar la fórmula que unifica totes les formes de l'univers”, el caos és el motor propulsor de la humanitat en comptes d'una plenitud utòpica: La divinitat absent. Divinitat que paradoxalment, en un ocult procés que no evoluciona —efecte Bumerang— s'identifica amb nosaltres mateixos. Ens diu que ell és el Crist i que és germà dels cristos pululadores.

La idea que el poeta es fa de Déu travessa tota la seva obra i és una idea original: Déu no existeix, només la carn. En un poema de “la cançó de la metamorfosi” llegim “El forat per on es cola Déu” referint-se al sexe de la dona. Però també declara: “he estat escèptic tota la vida i he arribat a considerar la vida des d'un punt de vista nihilista, encara que crec que no s'escolta res, que no som, som el màxim que podem ser”. Aquesta relació conflictiva amb el Déu absolut o el creador, Sempere la defineix no com un panteisme, sinó com un misticisme mes total: “fujo de la tardor, del panteisme i vull trobar la fórmula que unifica totes les formes de l'univers”. És per això que també l'absència porta un dels temes principals de la seva poesia, ja que denota des de la falta del sentit transcendental fins a l'absurditat quotidiana. De la solitud i la desolació de l'ésser. Dir temps en l'obra Samperiana significa dir mort.

A l'abril de 2010, amb 81 anys, Màrius Sempere va publicar la que es considera la seva primera novel·la “El gratacel”. Ha influenciat a poetes més joves com Montserrat Costas entre altres.

Al juliol de 2014 el poeta va ser homenatjat a l'auditori de les Arts de Santa Mónica. Van destacar les seves lectures de Francisco Garriga, Jordi Valls, Núria Martínez-Vernis, Carles Duarte i Vicenç Llorca.

La poeta Mireia Vidal-Conte es va dedicar, durant els últims anys de la vida del poeta (2015-2018), a fer de curadora i co-editora dels les seves últimes obres; el que el poeta va considerar que era el seu llegat literari: L'esfera insomne, Dèmens, Àlien i la terra promesa, i Ningú i la llum.

Premis:

1963: Premi Carles Riba per “El hombre y el límite”

1974: Premio Presidente Macià-Amsterdam per "Poemas ilícitos”

1975: Recoge Maria Ribas i Carreras de poesía per "Poemas de baja frecuencia"

1982: Premio Ciudad de Valencia de Sant Jordi de poesía per "Samsara"

1984: Premio Miquel de Palol de poesía per "Libro de las inauguraciones"

1998: Premio de las Instituciones de les Letras Catalanas de poesía per "Demiurgo"

1999: Premio Creu de Sant Jordi

2001: Premio Crítica Serra d'Or de poesía per "Subllum"

2002: Premio de la Crítica de poesía catalana per "Les inminencias"

2003: Premio Laureà Mela per "Jerarquías"

2003: Premio Nacional de Literatura per "Les inminencias"