Joan Oliver i Sallarès

JOAN OLIVER I SALLARÈS (SABADELL 1899 - BARCELONA 1986)

AVANTGUARDISTA

Poeta, dramaturg i prosista en llengua catalana conegut també pel seu pseudònim Pere Quart. Fill d'una família de l'alta burgesia industrial de Sabadell, Joan Oliver va estudiar el batxillerat en l'Escola Pia de la mateixa localitat, i entre 1916 i 1921 es va traslladar a Barcelona per a estudiar la carrera de Dret.

El seu caràcter inquiet i rebel el va portar a abominar de la burgesia i el va decantar cap al terreny literari. Va col·laborar en publicacions com el Diari de Sabadell, La Veu de Catalunya i Mirador; juntament amb Francesc Trabal va formar el "Grup de Sabadell", una associació provocadora i irreverent que va donar a llum projectes com uns Anti-jocs Florals o un Club de Senyors presidit per un ruc. No obstant això, el projecte més ambiciós que van abordar va ser la creació de l'editorial La Mirada (actualment anomenada Fundació La Mirada). Va publicar el seu primer llibre de narracions, Una tragèdia a Lil.liput (Una tragèdia en Liliput), sàtira de la burgesia local, en 1928, i un any després va debutar com a dramaturg amb l'estrena de l'obra Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet (Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet). Però no va ser fins a 1934, amb l'aparició del seu primer llibre de poemes, Els decapitacions (Les decapitacions), quan començaria a signar amb el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels seus noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d'onze germans); aquesta obra era una temptativa poètica iconoclasta trufada d'humor i sàtira, com les anteriors propostes de l'autor, a més d'una reacció crítica davant els postulats formalistes de la poesia que imperava en aquells dies. Cataclisme (Cataclisme), de 1935, va ser la seva primera obra teatral rellevant, abans de la publicació de la celebrada Allò que tal vegada s'esdevingué (1936), on va abordar una versió irreverent del drama del Edén, amb Caín i Abel com a protagonistes. Aquest mateix any va publicar el poema èpic Oda a Barcelona, i posteriorment, Bestiari (Bestiari, 1937), llibre de poemes epigramàtics, guardonat amb el premi Joaquim Falguera, i Contraban (Contraban), volum on es recollien cinc narracions breus i una obra teatral titulada Cambrera nova (Cambrera nova). Durant la guerra civil espanyola, Joan Oliver es va implicar intensament en la lluita antifeixista i va presidir la Institució dels *Lletres Catalans entre 1937 i 1938, a més d'organitzar el Servei de Biblioteques del Front. Es va exiliar a França en 1939, on va romandre refugiat, juntament amb altres escriptors catalans, al castell Roissy-en-Brie. Posteriorment, es va traslladar, primer a Buenos Aires, i finalment a Santiago de Xile. Durant els nou anys que va passar a Xile va dirigir la revista Germanor, va fundar una editorial i va col·laborar assíduament en la premsa i la ràdio santiaguinas. En 1947 va publicar el poemari Va salar de tardor (Saló de tardor), obra copada de profund desencantament i reflex fidel de l'estat anímic dels anys d'exili. Va tornar a Barcelona en 1948, on va passar un llarg període dedicant-se a la traducció i redacció editorial, fins que va ser assignat director de la versió castellana del Diccionari Literari *Bompiani. Va col·laborar també en la revista barcelonina Destí, rubricant els seus articles amb el pseudònim de "Jonás". Durant els anys grisos de la postguerra espanyola, Joan Oliver va ser empresonat dos mesos a la presó Model de Barcelona, i va haver de sobreposar-se a la mort de la seva esposa, Conchita Riera. Aquest període va quedar reflectit en un llibre de poemes, Terra de naufragis (Terra de naufragis), de 1955, que va ser guardonat amb el Premi Ossa Menor, així com en l'obres teatrals Ball robat (Ball robat) i Primera representació (Primera representació), estrenades en 1958 i 1959 respectivament, i recopilades juntament amb Una drecera (Una drecera), que va obtenir el Premi Àngel Guimerà en 1957, en el volum titulat Tres comèdies (Tres comèdies), de 1960. Aquest mateix any l'escriptor català va publicar una de la cims de la seva obra poètica, Vacances pagades (Vacances pagades), fita de l'anomenat "realisme històric", guardonat amb els premis Ausiàs March en 1959 i Lletra d'*Or en 1961. En 1962 va publicar Dotze aiguaforts de Granyer (Dotze aiguaforts de Granyer), i en 1963 es van recopilar tots els seus llibres de poemes en Obra poètica i la seva obra narrativa en Biografia de Lot i altres proses (Biografia de Lot i altres proses). Ja en 1964 va treballar com a director literari per a l'editorial Aymà, dirigint Edicions Proa i la col·lecció A tot vent". Així mateix, va col·laborar en la revista Serra d'*Or, i en 1968 va publicar el poemari Circumstàncies (Circumstàncies). Posteriorment, va recopilar els seus articles en el volum Tros de paper (Tros de paper), de 1970. Destacats treballs poètics ulteriors van ser Quatre mil mots (Quatre mil paraules), de 1977, i Poesia empírica (1981), obra guardonada amb el Premi de la Generalitat de Catalunya. Durant la seva extensa carrera com a traductor, Joan Oliver va abocar al català un gran repertori d'obres, sobretot teatrals, de Molière, B. Shaw, Claudel, S. Beckett i A. Chéjov, entre altres. Per la traducció en vers de Le Misanthrope de Molière va ser guardonat amb el premi del President de la República Francesa en 1951. En 1970 se li va concedir el Premi d'Honor dels Lletres Catalans, i el Ciutat de Barcelona en 1979, per la inestimable aportació que va suposar per a la literatura catalana el conjunt de la seva obra. Gran part de la seva producció en vers es va publicar en versió castellana amb el títol Poesies.

Joaquim Folguera (1936): Bestiari

Teatre Català de la Comèdia (1938): La fam.

Jocs Florals de París de traducció (1951: El misantrop, de Molière.)

Óssa Menor (1955): Terra de naufragis.

Guimerà de Mèxic (1957): Una drecera.

Ausiàs March (1959): Vacances pagades.

Martí Peydró (1960): Temps, records.

Lletra d'Or (1961): Vacances pagades.

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1970).

Ciutat de Barcelona (1980).

Generalitat de Catalunya (1981): Poesia empírica.

Josep Maria de Sagarra de traducció teatral (1982): Ubú, rei.