Josep Carner i Puig-Oriol

JOSEP CARNER I PUIG-ORIOL (BARCELONA 1884 - BRUSSELS 1970)

NOUCENTISTA

Poeta, periodista, autor de teatre i traductor. És també conegut com el príncep dels poetes catalans. En les seves poesies la tradició clàssica i futuristica de Petrarca amb el seu talent individual li permet aconseguir una perfecció gramatical i jugar molt amb la llengua. Uneix totes les tradicions però està més pròxim a la didàctica del segle XVIII.


 

Era fill del periodista Sebastián J. Carner, redactor cap del diari carlista El Correu Català i director de la revista catòlica La Formiga d'Or. En 1897 va entrar en la Universitat de Barcelona, on va descobrir el catalanisme. Obté la llicenciatura en Dret i Filosofia. En aquesta època va col·laborar a Montserrat i La Atlántida, entre altres revistes. Va dirigir Catalunya (1903-1905),*Empori (1907-1908) i Catalunya (1913-1914). En 1911 va ser designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i va col·laborar amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.

A principis del segle xx es va incorporar al periòdic La Veu de Catalunya, on va escriure fins a 1928. En 1915 va contreure matrimoni amb la xilena Carmen de Ossa, amb la qual va tenir dos fills: Anna Maria i Josep.

Va ser un renovador de la poesia, de la llengua, de la prosa. Va crear un nou estil de periodisme polític. Al costat d'Enric Prat de la Riba, en la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort d'aquell, en 1920 Carner es va presentar a Madrid a unes oposicions al cos consular i, al març de 1921, va ingressar en la carrera diplomàtica. Va partir d'Espanya cap a Gènova per a instal·lar-se allí amb tota la família com a vicecònsol espanyol. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, la Haia, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola es va mantenir fidel a la República i no va tornar a residir a Catalunya.

Va ser un dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. Per això en 1939 el seu allunyament de Catalunya va ser forçat. Es casa amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet, exsecretària de Paul Valéry, la seva segona esposa, i emprèn el camí de l'exili, primer a Mèxic (de 1939 a 1945) i després a Bèlgica.

A Mèxic, va treballar en la Junta de Cultura Espanyola i en el Comitè d'Ajuda (tots dos al servei d'espanyols refugiats). Es va integrar després a la Casa d'Espanya a Mèxic i va continuar després en El Col·legi de Mèxic (1940-1945). En aquesta institució va impartir els cursos de "Història de la cultura" (1942) i "Història de la cultura espanyola" (1944) en el Centre d'Estudis Històrics. En la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, va impartir els cursos de "Història de política moderna. I. Europa (1941), II. Amèrica (1942) i "Literatura comparada. El teatre" (1943-1945). A més, va impartir cursos en la Universitat de Guadalajara i en la Universitat Michoacana, en Morelia.

L'arxiu i la biblioteca personal de Josep Carner poden consultar-se a la Biblioteca de Catalunya. Josep Carner va ser el primer poeta modern a Catalunya. En les seves poesies la tradició clàssica i futuristica de Petrarca amb el seu talent individual que li permet aconseguir una perfecció gramatical i jugar molt amb la llengua. Uneix totes les tradicions però està més pròxim a la didàctica del segle XVIII.


Mestre en Gay Saber (1910)

Premio Fastenrath (1913)

Premio Lletra d'Or (1958)

Premio Crítica Serra d'Or de Literatura y Ensayo (1974 y 1977)



https://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Carner


https://correllengua.cat/josep-carner/, https://www.lavanguardia.com/cultura/20161205/412405903802/josep-carner-poeta-contaba-veia.html


DE LLUNY ESTANT

 

Qui veiés, quan l'estiu s'acomiada,

el camí —la serp blanca i somrient—

i, al marge d'una cala refiada,

el pámpol mort sota d'un pi vivent.

 

Qui veiés una dança damunt l'era

i una serra morada enllá de mi;

qui topes un aloe de torrentera

o enmig d'un pedruscall un romaní.

 

Mes val, pero, que aquests bedolls s'acari

el meu esment, i a aquest boiram somort.

En mos camins d'un temps, hom por trobar-hi

un ángel trist amb el seu glavi tort.


 

 

 

 

Imprimeix